La Thyssen fa dialogar els seus mestres

Les grans pinacoteques del món presenten les seves obres, de forma generalitzada, per períodes i escoles, i seguint un ordre cronològic. El Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid no n’és una excepció i al palau de Villahermosa ofereix un recorregut per la història de l'art, des del segle XIII fins a final del XX, a través d'unes mil obres. Per primera vegada en els seus gairebé 25 anys d'història moltes d'aquestes obres es presenten d'una forma diferent, i fins i tot sorprenent, en forma de diàlegs, compartint sala i fins i tot parets mestres en principi oposats com El Greco i Marc Chagall o Rembrandt i Picasso. Aquesta distribució proposa una lectura transversal seguint una sèrie de fils conductors com són l'art religiós, el retrat, la natura morta, el paisatge i les vedutes. Els afortunats que podran veure aquesta nova presentació no seran els madrilenys, visitants habituals d'aquesta gran pinacoteca oberta al públic el 1992, sinó els barcelonins. L'exposició, que serà a CaixaForum fins al 5 de febrer, no podia tenir cap títol més que Un Thyssen mai vist, i la comissaria Guillermo Solana, director artístic del museu, que no dubta a animar els madrilenys a “venir a veure-la, ja que els sorprendrà".

I sí que sorprèn, ja que poques vegades poden veure's tantes obres destacades i grans firmes de la pintura com Fra Angelico, Rubens, Rembrandt, Cézanne, Picasso i Hopper dialogant entre ells a les sales de parets blanques de CaixaForum. “Estic en xoc, acostumat als colors intensos i l'aspecte vellet del palau de Madrid”. Solana ha portat 55 obres, a les quals ha sumat vuit més que estan en dipòsit al veí Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), pertanyents també a la col·lecció Thyssen que va comprar l’Estat el 1988.

Una crucifixió d’Uccello, una de Gérard David i una altra de Joan de Flandes permeten veure els diferents tractaments del tema i són el punt d'arrencada de la mostra. “No és només una col·lecció de tresors, sinó una eina per veure la història de l'art d'una altra manera; és una exposició amb un ritme molt binari que permet mostrar afinitats i contraposicions entre artistes i obres, una espècie de joc de les diferències”, ha explicat Solana abans de començar un recorregut en què explicava de forma didàctica i amena les obres. Amb la fluïdesa que el caracteritza i davant el quadre Mare de Déu de la Humilitat, pintat cap al 1433 per Fra Angelico, i dipositat al MNAC, no ha dubtat a dir que “és una de les millors obres de la col·lecció Thyssen, que des de Madrid reclamen. És millor que la que ha comprat el Prado de la duquessa d’Alba”.

Els retrats s'han seleccionat “amb un sentit ampli, no només de personatges reconeguts”. Són bellíssims tots, especialment el Retrat d'una jove dama amb rosari, de Rubens, “el millor retrat del museu”, o l’Autoretrat amb gorra i dues cadenes, de Rembrandt, "una joia absoluta de la col·lecció", segons Solana, que assegura que mostra com el pintor holandès va construir la seva imatge "com si fos un personatge antic". Molt a prop hi ha una obra de Ticià, Retrat d’Antonio Anselmi o l'exquisit El retrat d'un home robust, de Robert Campin. Tanca aquest ambient l'enorme Arlequí amb mirall, de Picasso, “del cim del seu període neoclàssic, encara que com més es mira, menys neoclàssic es veu aquesta pintura camuflada del mateix Picasso, amb un arlequí que al principi tenia la seva cara". En aquest ambient també poden veure's un Sant Jeroni penitent, de José de Ribera, amb una obra de Giacometti i una altra de Lucian Freud, a més d'una altra icona de la pintura com és Habitació d'hotel, d’Edward Hopper, metàfora de la solitud reflectida en aquesta jove seminua que llegeix, va explicar “no una carta, com s'ha dit, sinó un horari de trens”, una cosa una mica menys romàntica.

Les natures mortes estan signades per autors com Heda, William M. Harnett, Paul Cézanne, Juan Gris, Picasso o Paul Klee, mentre que els paisatges són tant exteriors d'arbres i boscos com els de Joachim Patinir, Jan Brueghel eI Vell, Philip de Koninck, Hobbema, Gustave Courbet, Ruysdael, Emil Nolde, Max Ernst, com interiors, com un petit i deliciós Jean-Baptiste Camille Corot de l'interior de l'església de Mantes. El recorregut acaba amb les vedutes, les típiques venecianes de Canaletto i Michele Marieschi, però també les nòrdiques, “en què s'inspiren les del sud” de Berckheyde i las del Mestre del Monograma IDM, enfrontades a altres vistes urbanes com la Rue de Saint-Honoré a la tarda, de Camille Pissarro, la vista rural de Kandinsky o la hiperurbanes de Max Weber i les cabines telefòniques de Richard Estes.

Un diàleg impossible

La gran sorpresa de l'exposició, que s'inaugura aquest divendres, és L'anunciació, del Greco, en diàleg amb una altra de Veronese, contemporànies, però molt diferents. Per la qualitat de l'obra, però també perquè permetrà veure als barcelonins una obra semblant a la que els pertany des de fa 25 anys, perquè la van heretar de l'industrial Julio Muñoz Ramonet, que la va deixar (juntament amb una col·lecció d'art excepcional) a la ciutat el 1991 després de morir, però que les seves hereves retenen malgrat l'última voluntat del seu progenitor.

Al Greco se li atribueixen tres versions d'aquest tema: la de la col·lecció Thyssen, la del Museu del Prado i la de la col·lecció Muñoz Ramonet; totes molt semblants pel que fa a la posició reclinada de la mare de Déu, la roba de l'arcàngel i la col·locació de cames i braços. Els experts asseguren que la de Muñoz Ramonet (de la qual només es coneixen imatges en blanc i negre), a part de ser de més gran que les seves germanes és de més qualitat.

L'obra, juntament amb una altra signada per Goya, està pendent de ser lliurada per les filles de l'industrial, que la retenen des que el seu pare va morir, malgrat que totes les instàncies judicials han assegurat que pertany a Barcelona.