El triomf del fragment

La crisi dels diaris en paper és un tema de conversa recurrent no només entre els professionals de premsa. És freqüent que quan dues persones, lectores habituals de diaris, es troben, una de les qüestions que sorgeixi sigui aquesta, habitualment en relació amb la seva capçalera preferida: el nostre diari no és el que era, quina diferència amb els d’abans, com ha canviat la seva actitud en determinats temes, doncs mira que el nivell dels seus col·laboradors, etcètera. Però, més que aturar-me en aquestes crítiques, m'interessa assenyalar un dels efectes d'aquesta situació, i és el fet que la crisi d'un diari significa que deixa de representar un lloc simbòlic de reunió, allà on un esperava trobar certes opinions –les dels que ens mereixien autoritat– però també l'espai en què un volia publicar si desitjava ser llegit per un determinat univers de persones.

La crisi de qualsevol diari fa que sorgeixi entre els seus lectors la pregunta “on ens trobarem?”, resposta que sembla que l'evolució dels esdeveniments ens va mostrant a poc a poc: o enlloc en particular o “a Internet”. Però aquesta segona opció no és, en sentit propi, un lloc, sinó un lloc de llocs, un metalloc. Respondre “a Internet” a la pregunta seria una resposta tan buida com “a la realitat” o “al món”.

És cert que qualsevol podria contraargumentar que, com que és totalment inabastable el territori comprès pel terme Internet, no és menys cert que resulta susceptible de ser recorregut en infinites direccions, de dur a terme incomptables travessies, gràcies a l'existència d'instruments com els cercadors i d’altres de semblants. Aquesta possibilitat està modificant clarament les maneres en què els lectors d'avui es relacionen amb la informació i amb l'opinió.

En efecte, es pot dir que el principal damnificat per aquest nou escenari és el concepte de diari, referint-se a la unitat organitzada d'informació, opinió i anàlisi que oferia als lectors una visió coherent tant de l'actualitat com del món en general. D'aquí prové no només la clàssica referència a la línia editorial dels diaris, noció que avui sembla haver estat substituïda per la de tendència política dels digitals (que li és atribuïda pels lectors, més que reconeguda pel mateix mitjà), sinó l'existència dels editorials, en què manifestaven públicament la seva posició respecte a un determinat afer. No deixa de ser significatiu que aquest tipus d'article d'opinió hagi desaparegut dels nous digitals, substituït en el millor dels casos per les peces del director, que el lector avisat pot interpretar que compleixen la funció dels extints editorials.

Convé destacar, doncs, que no es tracta simplement de la mudança d'un format (el diari tradicional) a un altre mitjà (l'electrònic), sinó de la mudança del mateix format com a tal, cosa que obliga el lector a un canvi en la manera de relacionar-se amb aquesta nova oferta, tan diferent a la que hi havia.

Bé podria afirmar-se, per resumir el signe del canvi, que estem assistint al triomf del fragment. Cosa que vol dir que tant estan esclatant en mil trossos les antigues narracions unitàries de l'existència que es materialitzaven en els antics diaris, com que ara el lector està obligat a dur a terme pel seu compte la tasca de trobar els fragments que considera valuosos, i li correspon a ell mateix la tasca d'integrar-los —si encara manté la vella estima per als tots— en un marc general de sentit.

Però exigir al lector que es mogui en el nou caos comunicatiu amb desimboltura i tingui criteri no només per separar el gra de la palla sinó –cosa que resulta encara més complicada– per integrar les seleccions en aquest ordre de sentit global que ja ningú li proporciona, probablement constitueix una exigència excessiva. No és gens casual que en aquesta tessitura estiguem assistint a l'auge de la figura dels prescriptors, aquests elements amb autoritat als quals, en definitiva, se'ls ha acabat atribuint la funció que en un altre temps exercien els mateixos diaris, i que per a molts lectors potser serveixen una mica d'agafador en temps d'incertesa. No és casual el seu auge, certament, però en tot cas un prescriptor mai pot substituir un lloc de trobada.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània de la UB i diputat independent en el Congrés per al PSC-PSOE.