Bartomeu no pot fer com Rajoy

El Barça és avui dia l’ase dels cops del futbol. Hi ha barra lliure als jutjats i a l’administració esportiva contra el club blaugrana, li diuen el nom del porc per aquests camps de Déu, com ara Mestalla, i a sobre el renyen per mal educat. El got es va omplint i la directiva no té cap més resposta que la de demanar justícia als tribunals esportius i fer comunicats tebis i innocus, com si fos certament un nen petit enrabiat, senyal que ha perdut poder i influència i procura quedar bé davant dels seus socis i aficionats, i més ara que dissabte hi ha l’assemblea.

Tothom s’atreveix amb el FC Barcelona, també la Lliga de Futbol Professional, presidida per Javier Tebas, un personatge que ja va fer la vida impossible a Messi l’any 2005 quan es discutia sobre la seva llicència i ara diu que el defensava davant d’Hisenda. Tebas va despotricar dels futbolistes del Barça, sobretot de Neymar pel seu comportament després del gol de Messi a València. Va dir que fingien i que li feien vergonya, una denúncia a la qual es va afegir el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig.

Als directius i als jugadors del Barça els van dir de tot a la llotja, a la gespa, als vestidors i a la grada, però la violència verbal i la tensió dels partits es dóna per descomptada: s’accepta i es paga la multa i fins a la propera visita, que per a alguna cosa ha de servir el factor camp. No és pas nou a València; només cal repassar les finals de Copa amb el Madrid. L’agressiva política del PP ha accentuat la rivalitat futbolística quan el Barça ha anat a jugar a Mestalla. Cal no oblidar tampoc que Tebas va militar a Fuerza Nueva i es declara admirador de Le Pen.

Les seves manifestacions donen a entendre que tot s’hi val mentre no t’obrin el cap, i si per mala sort l’ampolla et fa un trau, n’hi ha prou de buscar l’agressor i sancionar-lo uns dies després de demanar perdó dient que no ho volia fer però que els jugadors del Barça el van provocar. Al món del futbol li és més fàcil personalitzar que no pas posar fi als grups de radicals que s’amaguen en l’anonimat de la massa en jornades de tensió màxima. Ningú no es preocupa, en canvi, d’ensenyar i educar, ben al contrari: la defensa irracional d’uns colors està ben vista.

Això és un joc d’homes, i s’ha de ser un valent i no un nen que simula, que menteix, o un mal criat com ara Neymar. Ja només faltava la bronca del Comitè de Competició, que va venir a dir el mateix que Tebas. És així, doncs, que el Barça ha sortit novament escaldat després de salvar una jornada plena de paranys: li van posar el partit el dissabte, un dia abans que al Madrid i l’Atlètic, quan venia de jugar un exigent partit de Champions, i a més l’àrbitre designat va ser Undiano Mallenco, que no és precisament de fiar, tampoc per al València.

Ja va dir Luis Enrique en començar la temporada que els esperava una Lliga difícil, més encara si la junta no troba la manera de fer valer la institució davant l’Administració. La sensació és que el Barça creix com a empresa i es manté com a equip mentre que ha perdut volada com a club, sobretot davant del poder, dels que prenen les decisions, dels que fan i desfan, confiat això sí en el suport dels socis. Bartomeu posa sempre la mateixa cara a les notícies bones i a les dolentes, tant li fa el soroll que hi ha fora, i es remet a una moció de confiança per refermar el seu mandat.

Ningú fiscalitza la seva gestió, ni tan sols Laporta, que té tot el dret de defensar-se i opinar, però que difícilment tornarà a aglutinar els descontents després del seu últim mandat, abans de ser substituït per Sandro Rosell. Els compromissaris avalaran dissabte la gestió de Bartomeu, però el repte continuarà essent el de guanyar-se els jugadors, cosa que passa per canviar de política, tenir més autoritat, trobar un punt d’inflexió. No n’hi ha prou amb tramitar tota la paperassa que es vulgui contra Tebas i el Comitè de Competició. A vegades s’ha de fotre el crit al cel.

Bartomeu faria bé de seguir l’exemple de figures del club com ara Guardiola, Laporta o Piqué, en lloc d’assemblar-se a vegades a personatges com Rajoy, que fan com si sentissin ploure.