Velázquez o Jacques Louis David

Hi ha moltes coses de les quals parlar, tot parlant de fotografia. Sense haver de filar prim, en tindria prou de portar aquí les tertúlies amb les amigues fotògrafes. A elles no se’ls passa res, i diuen coses que fan moure una mica el periscopi estret amb què mirem el món. Aquella tarda els vaig proposar sortir a visitar la més reeixida exposició de fotografia a Barcelona. Tothom en parla, i potser hauríem de parlar-ne aquí també. Em va sorprendre la seva resposta indolent:

—Oh, quina mandra! Aquesta no, que ja l’hem vista!

Les miro amb curiositat... No les deu estar rosegant aquell cuquet de competitivitat que porta tot fotògraf a dins?

—Què heu de dir, si tothom en diu meravelles?

—No és estrany —responen alternant les seves opinions per torns en la frase—. No és estrany que li agradi a tothom, ja que això és el que ara està de moda: la cara rentada amb el Photoshop, les persones convertides en models publicitaris, perfectes, sense arrugues, sense pèls, sense gestos gairebé, com déus d’un Olimp de còmic. Som retratistes d’una altra època... Ens agraden les històries que es poden intuir a través dels posats, les experiències viscudes que es desprenen dels gestos i de les arrugues. El retrat com a testimoni. Però quan el model mira a càmera sabent que quedarà convertit en paper cuixé i se sotmet a la mirada d’un fotògraf a qui li mou la voluntat de descobrir “la bellesa”, encara que sigui la més oculta de les belleses, la vida interior de les persones queda arraconada, s’apaguen els desitjos i desapareix el seu costat fosc.

No cal conformar-se amb les opinions. M’aixeco del sofà i me’n vaig tot sola a pensar per a mi mateixa l’exposició d’aquest mestre indiscutible de la fotografia de moda que sempre ens ha explicat relats contemporanis en el breu espai de les millors revistes...

Creuant la Diagonal em sorprèn un enorme mural il·luminat al capdamunt del Palau Robert, on hi ha l’exposició de Manuel Outumuro. És el Mart de Velázquez! El reconec perfectament amb el seu elm, la seva cara enfosquida, la posició deixada de la mà, tot just sostenint el cap, pensatiu, nostàlgic i un pèl fracassat. Un cop dins, el busco en la desfilada de famosos. Què ha passat amb el realisme i la psicologia de Velázquez? Davant meu hi ha la fotografia de mida natural de l’actor Quim Gutiérrez, irreconeixible per si mateix, com si l’hagués pintat Jacques-Louis David. Bell, hieràtic, idealitzat, les línies de contorn pures, els plans de llum llisos... Ha desaparegut la cruesa realista de Velázquez per obra i gràcia del Photoshop. Han desaparegut d’aquell quadre els traços de la fotografia i el rapte de l’instant, paradoxalment, amb l’afany d’apropar-se a l’art.

Quina necessitat tenen de migrar al terreny de l’art els fotògrafs, fina i tot els reconeguts com a grans fotògrafs? Potser aquestes fotografies expliquen coses diferents penjades a les parets com quadres, que no pas impreses entre les lletres de les revistes gràfiques. Mentre em brunzien al cap les paraules de les meves amigues, em vaig creuar amb el retrat de primer pla de l’escriptora Rosa Regàs, carregat de vida i d’històries. Vet aquí el geni d’Outumuro, que la va caçar en un rapte! O probablement ella el va caçar a ell desprevingut, les seves armes a terra, rendit davant la força d’una vida per descobrir: va oblidar l’art que l’impulsava a fotografiar i, clic!, va fer la foto. Llavors vaig entendre el que deia el guionista italià i un dels pares teòrics del neorealisme, Caesare Zavattini: “El bon retrat el fan els subjectes lliures davant la càmera”.