Chimo Bayo ressuscita la Ruta del Bakalao

El retrobament de vells amics amb motiu d'un casament o d'un enterrament és cada vegada més habitual quan et vas fent gran. És també una font d'inspiració per al cinema i la literatura. El cas més evident és Quatre bodes i un funeral, una comèdia romàntica, amb un to molt diferent del que té una novel·la que s'acaba de sumar a aquesta mena de subgènere, No iba a salir y me lié (editorial Roca). L'autor és un DJ que fa just 25 anys va llançar a la fama l'estrofa d'una cançó: "Exta sí, exta no, exta me gusta me la como yo". Avui, el valencià Chimo Bayo, de 55 anys, segueix fent bolos musicals, però ara hi afegeix els literaris perquè ha escrit, amb l'autora i periodista Emma Zafón, de 29 anys, un llibre "molt bèstia i transgressor", sobre el fenomen que va consolidar la seva popularitat, la Ruta del Bakalao.

La carretera que va paral·lela al mar, entre València i Sueca, tenia a banda i banda moltes discoteques, que obrien i tancaven les portes de manera encadenada perquè la festa no s'acabés mai durant tot el cap de setmana. Eren els anys vuitanta i s'hi arribaven a congregar fins a 35.000 persones. Aquesta festa contínua, que va començar sent un lloc de peregrinació d'aficionats a l'avantguarda musical per acabar en un epítom de la música màquina, és la que decideixen reviure en la novel·la dos amics esbojarrats, pastillers, ja granadets, en la quarantena i puters, després de retrobar-se en l'enterrament d'un tercer que no va arribar a superar les seves múltiples addiccions.

"Més que dignificar la Ruta del Bakalao, el que em proposo és dignificar la llibertat, la música de la felicitat, l'hedonisme d'aquells temps. Alguna cosa de la novel·la ens fa mal, tot i que vulgui ser molt divertida: és molt bèstia, molt transgressora, amb personatges que hem portat al límit", explica Chimo Bayo en l'extens aparcament del que va ser Spook Factory, avui Mansión, l'única de les grans discoteques de llavors que encara segueix oberta.

La Ruta del Bakalao va ser estigmatitzada pels accidents de trànsit i l'abús de les drogues?

"Aquest estigma és fals. La prova sóc jo, he estat la imatge de la Ruta i ara tinc una filla de 24 anys que vol ser DJ, que canta en anglès, i jo segueixo actuant. Aquest estiu vaig ser trending topic al festival Arenal Sound. Tinc seguidors de 20 anys i sóc una persona constant, que no tira la tovallola. Hi va haver de tot, com a tot arreu, i com també hi ha avui. És normal que amb 35.000 persones divertint-se anant amunt i avall es cridés l'atenció. Vam tenir la sort de venir d'una educació clàssica i després ens vam tornar transgressors, però amb valors. I després si t'incendies un dia, doncs no passa res. Tampoc estàs matant ningú", comenta Bayo, que es mostra franc i accessible.

La Movida madrilenya

La Ruta va ser coetània de la Movida madrilenya. Ara han sorgit algunes veus en el periodisme especialitzat que defensen la primera com a més transgressora i interclassista que la segona, més popera i de classe mitjana i mitjana alta. "La Ruta era interclassista, això segur. I la gent estava predisposada a conèixer coses noves, començant per la música. Però jo també tenia amics de la Movida que llavors venien a València. No hi veig problemes", assenyala Bayo.

I com va sorgir la novel·la a mitges amb una jove que podria ser la seva filla?

"Va sorgir quan un dia vaig rebre la trucada d'una noia jove amb molta il·lusió. Crec que es pensava que no seria un tio de puta mare i que no l'atendria. Em va dir que tenia una idea, la història de dos pirats al límit. Estic molt content: aconsello treballar en grup. A quatre mans; per Skype, en reunions", relata el DJ al cotxe, ja de tornada cap a València.

"Tinc un amic que feia la ruta", explica l'autora Emma Zafrón per telèfon, "i sempre explicava històries molt divertides". "Ara seria molt complicat tornar a repetir aquella bogeria amb els controls d'alcoholèmia que hi ha". Zafrón ha intentat reflectir una realitat poblada per personatges masculins i masclistes, en un retrat que té com a "rerefons econòmic i social la València postindustrial", amb la idea sobretot de fer riure, però també de transmetre emoció i dolor.

"M'ha dit que el llibre té un punt almodovarià i també alguna cosa de Trainspotting . En qualsevol cas, no es pot tenir nostàlgia d'una cosa irrepetible", conclou Bayo, que per documentar el llibre s'ha tornat a reunir amb alguns amics d'abans.