Mario Gas, pistoler d’idees

L'escriptor Juan Villoro (Ciutat de Mèxic, 1956) va créixer envoltat de filòsofs. El seu pare, Juan Villoro, un dels intel·lectuals més reconeguts del seu país, convidava a casa constantment col·legues de professió. Ho feia perquè més enllà d'aquest camp no conservava molts amics, recorda el seu fill. “El meu pare era molt cordial, però no gaire sociable. Així que de petit gairebé tots els adults que vaig conèixer eren filòsofs que registraven excentricitats”, explica l'escriptor. A Villoro li va interessar sempre el curtcircuit que uneix la ment i l'emoció, “l'idiotisme de la intel·ligència”, afegeix, el motiu pel qual homes molt brillants es tornen maldestres en el cos a cos, al món exterior allunyat de les seves lleixes i els seus llibres. Moltes d'aquestes sensacions recorren la seva obra El filòsof declara, que s'estrena avui al Teatre Romea.

El muntatge posa dos intel·lectuals davant del mirall, amb la seva tendresa i les seves misèries, i aborda la relació de dos grans amics, encara que rivals, que han portat vides antagòniques: Un personatge anomenat Professor (Mario Gas), viu en un estat d'introspecció, lliurat a la seva ment, en una casa que en realitat és un búnquer per protegir-se d'allò mundà. Es desplaça en cadira de rodes, es relaxa emprenyant i s'irrita pensant. “L'obra no importa, no en aquest país. Importa el que un cretí bavegi a la televisió”, assegura el Professor. En canvi, Pato Bermúdez (Ricardo Moya), un filòsof mediocre, es va adonar aviat del seu poder de seductor i es va llançar anys enrere a perseguir tota classe de frivolitats. De portes cap a fora, va acabar triomfant. Tots dos han compartit estudis, desafiaments, amors i fatigues, però la seva amistat és també enemistat. I es trobaran per última vegada per enfrontar-se en un duel sota el sol. Per aquest motiu el director del muntatge, Antonio Castro, el defineix com un western filosòfic. “En lloc de bales, hi ha idees que es converteixen en emocions”, relata Castro.

L'acció s'inicia quan l'esposa del Professor, interpretada per Rosa Renom, convida a sopar Bermúdez. Estan nerviosos, a casa, esperant-lo, quan irromp una neboda acabada d'aterrar de l'Índia. “S'endinsa en un niu de monstres”, avança Renom. També entra en acció el xofer de la família. No obstant això, les aparences es van col·lapsant perquè res és el que sembla. Tampoc l'esposa del professor, rendida a ell. Sobre l'escenari, Renom i Gas es dediquen frases d'alt voltatge sexual. La dona viu lliurada al seu marit. “Ha trobat l'amor de la seva vida i és qüestió de prioritats. Avui dia tenim al cap la idea de dona alliberada. Però el meu personatge ha escollit una altra cosa i és feliç. Encara que ho pugui semblar, no és submisa. Em sembla envejable que hi hagi gent així”, declara Renom.

Tots dos actors tornen a treballar junts després de Mort d'un viatjant d'Arthur Miller. “Teníem moltes ganes de coincidir. És una obra ideal perquè són personatges amb molts ressorts, polièdrics. No sé si és per la cadira de rodes, per la complexitat del personatge o pel vertigen del desenvolupament, però quan acabem de fer un assaig quedo esgotat física i mentalment”, afirma Gas, que ha hagut d'aprendre a moure's presumptament impedit sobre l'escenari.

Èxit a Mèxic

El filòsof declara bascula entre la comèdia, la tragèdia i la sàtira. Es va estrenar el 2010 a Mèxic, on va tenir un gran èxit. Després de representar-se a Argentina, Israel i Brasil, el muntatge recalarà al Teatre Romea fins a l'11 de desembre. Després previsiblement iniciaran una gira per Espanya. Tant Villoro com Castro avisen, no obstant això, l'espectador: Malgrat les aparences, no és una obra sobre filosofia perquè el que els passa als dos companys de fatigues passa en tots els àmbits de la societat. “Hi ha molta gent que es tanca dins d'un castell interior. Són conductes que tanquen derrotes, abrics per no ensenyar-se, encara que després sigui algú que reparteixi urpades. El Professor passa com un cotxe de gran cilindrada, en dos segons, del crit al lament”, indica Gas. “Un fuster pot ser extraordinari però acabar allunyant-se del món. I pot haver-hi un altre fuster no tan bo, però que és un gran venedor i molt simpàtic i llavors aconsegueix col·locar sempre els seus mobles”, reflexiona Gas. Al cap i a la fi, la imbecil·litat és independent de la professió, i ni els intel·lectuals s'escapen de caure-hi.