L’‘infern’ quotidià de viure a la Rambla
Els 1.033 veïns del passeig conviuen amb turistes, pisos buits, botigues de ‘souvenirs’, hotels i prostitució
“La Rambla ha deixat de ser Barcelona. Els que passegen no són de la ciutat i els propietaris dels comerços, tampoc”, diu el dissenyador gràfic Lluís Wenceslau Aparicio. Viu amb la seva mare, Maria Luïsa Paytubí, en un pis de lloguer davant de la parròquia de la Mare de Déu de Betlem. “D'aquí a set anys farà un segle que la meva família es va instal·lar aquí”, s'enorgulleix la catedràtica de dibuix, ara jubilada.
Des de la plaça de Catalunya fins al monument a Colom, milers de rajoles amb forma d'ones dibuixen els 1,5 quilòmetres d'una de les avingudes més concorregudes del planeta: La Rambla. Lluís i Maria Lluïsa són dos dels 1.033 veïns —la majoria, a la vorera del Raval— empadronats al carrer més turístic de Catalunya. Els veïns gaudeixen dels beneficis del passeig i sobreviuen als seus perjudicis.
Cent milions de persones la visiten cada any. Segons l'Ajuntament, en un dia laborable passegen pel carrer 287.500 persones. Hi ha més de 700 empreses legals treballant en aquest quilòmetre i mig. La majoria es dediquen a la venda de souvenirs, l'hostaleria i la restauració. L'economia submergida inclou els apartaments il·legals i activitats relacionades amb el turisme.
La fotografia d'aquest escenari històric és la de turistes que es passegen amb la samarreta del Barça, pals de selfies i gots de fruites exòtiques tallades. Enrere han quedat altres excessos, i ja no hi ha ni rastre del barret mexicà que es compraven els guiris que visitaven la ciutat.
A la part baixa de la Rambla, Santa Mònica, fa set anys que hi viu Eva Rexach, al pis del seu pare. És vocal i representant veïnal de l'associació Amics de La Rambla. Rexach discrepa de Lluís: “Barcelona és La Rambla. La ciutat no es pot dissociar d'un lloc tan especial”. Per viure aquí, admet, “has de ser molt fan, aquí és on passa tot. Un carrer que no mor mai, sigui hivern o estiu”. Rexach reconeix que és de les poques veïnes associades. Els veïns, diu, es “mobilitzen molt poc”.
“També hi ha inconvenients. Odio els comiats de solter, la prostitució, la invasió turística… però a les 9 del matí, quan pujo cap a la feina, és una delícia”. Critica que els barcelonins són els primers que han donat l'esquena a La Rambla: “Només vénen per Sant Jordi i la Mercè”. El mercat de la Boqueria és millorable, admet Eva: “Hauria d'obrir, un dia a la setmana, només per als barcelonins”, somriu. Eva aclareix: “Hi ha comerciants que ja han deixat de pensar en els veïns i hi ha fruiteries que només venen gots de plàstic amb fruita tallada”. Tot i això, la balança s'inclina cap al costat positiu: “Viure a la Rambla és especial, oblides el cotxe, vas a peu a qualsevol lloc, estàs al centre… és una meravella”.
L'arquitecte César García fa només dos mesos que viu a la zona de La Rambla de les Flors. És de Badajoz i comparteix pis amb quatre companys més, entre ells Diego. “Vam venir fa dos mesos, vivíem en un pis del carrer Ample però vam haver de marxar per una plaga de xinxes”, somriu. César assegura que viure a la Rambla és un privilegi però “quan surts a la porta de casa t'adones que res va amb tu”. “M'han ofert 20.000 vegades xupitos en passar per davant del bar de la cantonada. M'han vist mil vegades, no sóc un turista, visc aquí”. Cessar conclou que el mercat, el centre sanitari i tot el que necessita està a molt pocs metres del seu pis. “Els habitatges tenen molta llum, no és com a la resta de Ciutat Vella on tenen edificis davant. Si no hi hagués tant turista seria un lloc espectacular”, afirma.
Lluis Wenceslau recorda quan “abans del 1992 podies anar al perruquer a La Rambla. Era un petit poble”. Després de les Olimpíades va venir la desgràcia per als veïns. “Per dormir necessito posar-me taps. Hi ha coses positives però moltes negatives. Els quioscs ja no venen premsa, ni llibres, els seus clients no són d'aquí. Mira, en aquesta farmàcia els dependents tenen un cartell amb les llegües que parlen. Cap t'atén en català”, denúncia.
Alguns veïns com la mare de Lluís es reuneixen periòdicament en un altell del Café de la Ópera. L'enemic és clar: “El turisme i l'especulació”, sentència Maria Lluïsa. Els veïns reconeixen que “La Rambla sempre va ser canalla, però ara és un territori comanxe”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.