Narrar la teva pròpia malaltia

José Morillo és un jove a qui li han diagnosticat esclerosi múltiple. El mes passat, el curtmetratge que ha realitzat va rebre el primer Premi Solé Tura per a obres audiovisuals sobre l’alzheimer i altres malalties neurodegeneratives. Vaig ser a la gala dels premis a la Filmoteca i vaig veure com rebia el guardó. Semblava una persona de poques paraules, no va fer un parlament precisament quilomètric. El que no havia vist, encara, era el seu curtmetratge. El títol, Semiotización múltiple, gairebé espanta. Al·ludeix, ho explica la pel·lícula, a una màquina abstracta audiovisual que s'utilitza per a l'acceptació de la malaltia, un modulador de l'emoció. El seu propi film. A partir d'aquí, Morillo construeix un relat sobre la seva malaltia, llegit lentament, sòbriament, sense dramatismes, sobre unes imatges que no busquen la il·lustració redundant del que escoltes. Un relat sense regals sentimentals, obert a la lucidesa i al desassossec. No és precisament una crida a misericòrdies. Brutal. El podeu veure al Facebook del premi i a YouTube.

Hi ha moments que et porten a la Susan Sontag que va parlar de la relació metafòrica amb les nostres malalties i les alienes. En Morillo no hi ha pretensions acadèmiques. Es tracta de construir un relat per explicar-se a si mateix, que l’ajudi i ens ajudi. Comença narrant com el travessen els enunciats socials que envolten el malalt, com es va trencant buscant consol en la pena social que desprèn. “Esclau de les teves patologies, tu ja no ets tu, ets la teva malaltia, les seves pors, la medicació i les seves ressaques...”. “És una malaltia sense imatges en les seves primeres etapes, per això et disfresses de tu mateix”, continua. Explica al film que pots estar rient però plores, “vius en l'autoengany, no saps a quin punt arribarà la degradació física”. Però Morillo combat el discurs de la pena. “No lluitis contra l'esclerosi múltiple, lluita amb ella”. Per l'autor, la seva obra és una resistència davant del feixisme de la malaltia, una teràpia per acceptar la malaltia com a potència “que em lliga a la vida en un joc a cegues amb l'atzar”. Enunciat en segona persona, en l'elaborada memòria universitària del projecte (el film és un treball de finalització de grau), l'autor escriu que posa certes distàncies “en l'estudi de mi mateix i el que això implica. Sóc subjecte d'estudi i el subjecte que estudia”.

Morillo va fer Comunicació Audiovisual i ha obert un estudi a Jaén dedicat al disseny gràfic i la producció audiovisual. Des que va començar les lectures preparatòries (Sontag, Foucault i Deleuze, inclosos) han passat dos anys. “Inicialment el treball havia de ser una amalgama de conceptes teòrics”, però en el procés de reflexió va arribar a la conclusió que si havia d'acceptar la malaltia havia d'exposar-se ell mateix, “pel bo i pel dolent”. El procés emocional, comenta, és complicat. “Al principi acceptes el discurs de la pena, poses la malaltia com a escut fins que arriba un moment que intentes encaixar-la en la teva vida”. Els discursos socials sobre el malalt pesen més del que sembla. “Et situen en un espectre de la societat del qual és difícil sortir. Costa lluitar contra l'encasellament, no fer-li cas”. La creació del film, complicada i gratificant, explica, li ha servit per acceptar el que és. “Agafar les regnes de la meva vida i que no sigui la malaltia la que et guia”. Morillo no es planteja plans a molt llarg termini i al film un dels temes inevitables és el de la degradació física i mental. De fet, hi ha més d'una imatge de ruïnes arquitectòniques com a metàfora visual de la finitud del cos i la ment en l'esdevenir de la malaltia.

Al principi acceptes el discurs de la pena fins que arriba un moment que intentes encaixar la malaltia en la teva vida

El premi està patrocinat per les fundacions Uszheimer i Pasqual Maragall (que fa poc ha inaugurat una nova seu per acollir la investigació sobre l’alzheimer) i Minimal Films. Albert Solé és el seu inspirador. Solé és l'autor d'una altra peça descomunal en la filmografia sobre la malaltia. Bucarest, la memòria perduda (2008). El relat de com l'alzheimer va anar esborrant el seu pare, Jordi Solé Tura.

A la gala del premi també es va projectar el documental My beautiful broken brain, l'autobiografia de Lotje Sodderland, una noia que va patir un ictus sever i, amb el telèfon mòbil, va filmar la seva pròpia, i parcial, recuperació. Per exemple, la tasca del reaprenentatge de la lectura o l'escriptura o habituar-se a una distorsió visual. Va començar sola i després la va acompanyar una amiga cineasta. Lotje va anar enviant els seus vídeos a un cineasta que admirava, David Lynch, que, al final, es va convertir en productor del film que té distribució des de Netflix. Són dos casos en els quals el mateix malalt es converteix en narrador dels seus patiments i lluites. “L'habitual”, subratlla Solé, “és que sigui un cineasta qui organitza la mirada sobre el malalt”. Aquí, és el malalt qui es fa l’amo del discurs sobre la seva pròpia malaltia.