Més enllà del teló del Liceu

L’escenografia monumental de Macbeth, de Verdi, l’òpera que obre la temporada del Liceu divendres que ve, és, en realitat, un mecano immens de planxes i estructures de fusta que van arribar a Barcelona en set contenidors a principis de setembre. Una a una es van col·locar en un muntacàrregues immens que baixa fins a les entranyes del teatre en una maniobra d’allò més delicada enmig de la Rambla. Tots els elements acoblats donen forma al castell de Macbeth, amb una escala impressionant que va agafar com a model la cinematogràfica de Rebeca. Dijous passat es va fer l’assaig amb tots els artistes i el cor caracteritzats.

“L’escenari és un lloc molt perillós”, afirma la directora artística del teatre, Christina Sheppelmann. Ho acaba de dir i la gran taula per a 50 comensals en què té lloc el banquet de la coronació sembla que es parteix en trossos i desapareix en un tres i no res empesa per part del cor a l’escenari i un eixam de tècnics que ajuden a banda i banda de l’escena. “Tot ha d’estar perfectament calculat i assajat perquè són moviments de molta gent”, explica Sheppelmann. Prop d’una cinquantena. “És una obra molt dramàtica i al cor se li demana intensitat corporal i artística.”

Rostres espectrals

El Macbeth que es veurà al Liceu és una producció del Gran Teatre de Ginebra. La direcció d’escena, de Christof Loy, és un espai clàssic monumental on domina el blanc i el negre. Una òpera amb lleugers tocs surrealistes que situa l’acció amb les bruixes que anuncien a Macbeth que serà rei, profecia que desferma una bogeria sanguinària. El baríton Ludovic Tézier, que encarna el paranoic Macbeth, i la soprano Martina Serafin, la lady Macbeth instigadora dels crims, tenen cares blanques com el marbre. Un aspecte espectral que es repeteix en tots els artistes i per al qual cal una caracterització de dues hores.

“Ja estan preparades les bruixes?”, pregunta un tècnic a la regidora. Ella és Xesca Llabrés, responsable de la regidoria a les cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, i veterana del Liceu, on treballa des del 1988. Caracterització, sastreria, tramoia, tècnics audiovisuals, luminotècnia i attrezzo estan sota el seu control: “La regidoria d’una òpera és complicada pel nombre de persones que hi intervenen i perquè hi ha dos directors, el d’escena i el musical.” Al costat de l’escenari estan situades unes minipantalles i altaveus direccionals. “Si no hi hagués micros a l’orquestra que projecten el so cap a l’escenari, no es podrien fer les representacions. Els cantants no es podrien moure de la vora, com passava fins a meitat del segle XX”, apunta Toni Arrufat, de l’àrea audiovisual. L’assaig continua. És la cara amagada del Liceu.