Festa i discrepància

L'escenari a la plaça de la Catedral, una carpa translúcida, deixava veure l'edifici que dóna nom al lloc. Davant d'ell, d'esquena al mateix, un grup de vuit turistes japonesos escoltava la seva guia, que mussitava alguna cosa incomprensible, potser que l'edifici no era del segle XIV, mentre darrere de la tanca en la qual recolzaven les seves esquenes per mirar millor els pinacles, hi havia els camerinos on Alfonso Vilallonga i el seu grup es preparava per iniciar el seu concert, el primer de la Mercè. Un llac de cadires ocupat per públic de mitjana edat, alguns d'ells procedents d'aquesta hidra en la qual pot convertir-se el turisme, parlaven en veu baixa esperant l'inici del recital com si la plaça fos un teatre que exigeix certa circumspecció. Mentrestant, a l'altre costat de la Rambla, a la plaça dels Àngels, Isaac Ulam, encarregat d'inaugurar el BAM, es justificava en el temple dels skaters, “jo vaig patinar als 12, però ara ja en tinc 38 i no puc fer-ho”, deia com si la seva fos una edat provecta. Les festes de la Mercè, amb els seus llauners, els seus africans del top manta, la seva Guàrdia Urbana, els seus borratxos i tota l'altra ciutadania, començava la marxa. La nit era temperada. Mediterrani beneït.

Els únics escenaris actius en la nit del dijous eren el de la catedral i el de la plaça dels Àngels, esperant que el cap de setmana comenci tot el carrusel musical. En el segon, Isaac Ulam deixava anar el seu folk alucinat en companyia d'un cor, i entre cançó i cançó parlava com a afectat per l'olor de marihuana que provenia d'algun grupet d'usuaris. Hi ha vegades que els artistes semblen fumats, o volen semblar-ho, o exhibeixen una actitud pròpia de qui es mira el món des d'un altre planeta. Fos el que fos, Ulam usava ulleres de sol de tant en tant, augmentant així la sensació de ser un observador aparentment aliè. No hi havia gaire gent, menys fins i tot atenent l'escenari, el personal més ocupat en les seves converses que en les cançons del bard de Blanes, que malgrat els seus esforços no va acabar de connectar. Potser per això va treure a col·lació el seu passat de patinador, tendint ponts. Més tard, Niño de Elche va revertir la situació.

Però abans tocava creuar la Rambla darrere de la Catedral, els seus turistes japonesos i el llac de cadires ocupades, aquesta vegada sí, per força persones d'edat provecta. Si hi ha algú mundà, cosmopolita, curiós i senyorial, no en va procedeix del llinatge dels barons de Maldà, aquest és Alfonso Vilallonga. Però aquest noble ha optat per un art de la gleva i el seu cabaret trenat amb jazz, blues, chanson, efluvis de música popular llatinoamericana i un agut sentit de l'observació que el va portar a defensar davant del seu públic l'estret agermanament entre llengua i cor com a òrgans interdependents, la plaça es va ensenyorir. Ironia, humor i finor per a una veu aguda i una sensibilitat posada en molts casos al servei de bandes sonores van dominar aquell espai amb aire burgès. Festa calmada. I les poques cerveses que es veien provenien dels bars.

Una altra vegada a la plaça dels Àngels la tàctica del pal era l'única útil per no convertir-se en potencial comprador de llaunes. Consisteix en no moure's, gairebé ni pestanyejar, ja que gratar-se el cap pot ser un senyal al venedor, que es precipitarà com una orca sobre una foca darrere del client hipotètic. Però amb Niño de Elche en escena era dificultós estar-se quiet. O si s'aconseguia, que de pur magnetisme que rajava d'escena també era factible, la mateixa expressió segrestada dels espectadors dificultava les vendes d'aquests barcelonins de pell rogenca als quals també s'havia referit el pregoner de les festes escasses hores abans. I Niño de Elche va ser majúscul, un concert superb de flamenc i rock, de flamenc i electrònica, de flamenc i reivindicació política, de flamenc de gènere i d´'afartament flamenc de tot. Niño canta perquè li surt dels budells fer-ho, però la seva veu, impura, també és filtrada i equalitzada trencant motlles, allunyant-se del cànon. La seva gestualitat, pausada, de folklòrica mansa però amb arrogància, rematava les seves paraules ens la multitud que ja atestaba, en bona mesura silenciosa, la plaça. I és que el d'Elx estava connectant amb les seves formes i el seu fons amb un públic creixent que es deixava embadalir gustós per aquestes floretes de veu heterodoxa que de vegades evocaven els jocs fonètics i guturals de Mikel Laboa en peces com “Nadie”, on amb l'ull en el transexualisme diu “Nadie me conoce / Ni mi psiquiatra, ni la alcahofa de la ducha / Ni mi taza de cafè, ni mis pestañas / Nadie sabe nada de mi / Nadie me ha descubierto todavía”. Va cantar més, però sempre va cantar contra el poder que no respecta, contra el poder que arrasa i lamina, contra el poder que arracona els desfavorits contra les cordes de la misèria i converteix els altres en espectadors, com si això no anés amb ells. Va cantar, com va demanar l'alcaldessa abans del pregó, a la discrepància. Va discrepar amb el seu art perquè discrepar és també festa en festes. Només en això va ser obedient el d'Elx en un concert de molts quirats. La ciutat ja està de festa.