La Mercè hi diu la seva

Esbroncades, xiulets, sirenes, crits, manifestacions i contramanifestacions. Amb més o menys volum, el so de fons de la plaça de Sant Jaume sempre s’ha escolat per les portes del Saló de Cent en els pregons que donen inici a les festes de la Mercè. Durant anys, i governés qui governés, ha estat el lloc escollit per a tot tipus de protestes: vagues de metro, d’autobús, per retallades en la sanitat, en l’educació, reivindicacions dels barris, desnonaments... Una realitat de Barcelona i de les seves infinites mirades que de vegades ha esquitxat els pregons perquè així ho han volgut els personatges de la cultura, la ciència o la comunicació que han tingut el privilegi de ser pregoners de la Mercè. Però això mai ha estat objecte de polèmica. En els últims deu anys, el que sí que ha desencadenat cert enrenou al voltant del pregó han estat dues qüestions: la llengua —si s’utilitzava el castellà— i el moment polític que viu Catalunya.

La bronca més sonada —sempre extramurs del Saló de Cent perquè a dins mana la correcció— va ser la que va acompanyar l’escriptora i periodista Elvira Lindo, pregonera de la Mercè el 2006. La crida a la vaga general i al dret a l’autodeterminació de Catalunya que va fer el poeta Joan Margarit, el 2010, sorprengués, en aquest cas, les files socialistes de l’Ajuntament barceloní, llavors liderat per Jordi Hereu. I ara, el 2016, la designació de l’escriptor i cronista polític i de la ciutat Javier Pérez Andújar, que pronunciarà avui el pregó, ha desencadenat una cosa inaudita en la història dels pregons de la ciutat des de 1977: que se n’organitzi un d’alternatiu en un altre punt de la ciutat perquè l’acusen de significar-se contra la independència en els seus articles publicats en aquest diari.

“Un pregó és el que és, no és un manifest en si mateix, és l’acte de plena llibertat de qui el pronuncia. Tampoc ha de tenir una lectura política, l’elecció del pregoner. Jo mai vaig pensar en si eren independentistes o no, mai he mirat si hi havia carnet polític”, argumenta l’exalcalde socialista Jordi Hereu. L’elecció del pregoner recau directament en l’alcalde, que sol prendre la decisió amb l’assessorament de l’Institut de Cultura municipal (ICUB). “El que buscàvem eren personatges de la cultura i d’altres sectors que retratessin la ciutat des del seu punt de vista. Per tenir una idea de les moltes Barcelones que hi ha i que totes elles són Barcelona”, afegeix. A Hereu, la polèmica al voltant d’Elvira Lindo, a la Mercè del 2006, el va agafar gairebé per sorpresa quan feia tot just 15 dies que era alcalde després de ser designat per Joan Clos quan aquest va ser nomenat ministre d’Indústria i Turisme amb l’executiu de José Luis Zapatero. Va ser Clos qui va designar l’escriptora.

Hereu: “Un pregó ha de ser, en certa manera, divertit, creatiu i, òbviament, no problemàtic”

A ella, deu anys més tard, la “tristesa” de l’experiència encara li dura: “Ho vaig passar fatal. Jo no anava en defensa del castellà i ho vaig viure com un atac. Em van fer mal els comentaris de si jo tenia l’altura suficient per ser pregonera. A mi m’ho va demanar l’Ajuntament de Barcelona, i en cap moment vaig imaginar que es convertiria en una qüestió política”, recorda. Mentre ella proclamava sentir-se “barcelonina” pels seus records dels viatges quan era nena i per la seva admiració al món de les lletres tan arrelat a la capital catalana, a fora, a la plaça de Sant Jaume, es vivia tensió entre una manifestació en contra de la pregonera, convocada per la Plataforma de Defensa de la Llengua Catalana, i una altra a favor amb cartells de “Tots som Elvira Lindo” que portaven els que van enarborar la defensa de l’escriptora i autora de personatges com Manolito Gafotas . Entre aquests últims, un jove Albert Rivera que es presentava com a cap de llista de les eleccions autonòmiques d’aquell any per Ciutadans. “Em van disgustar especialment alguns pronunciaments perquè van ser molt agressius i antipàtics amb mi i em va saber molt greu l’ambient que s’havia generat, encara que reconec que en el pregó em vaig sentir molt acollida i acompanyada per tots els que estaven al Saló de Cent”. Lindo es va quedar tan impactada per l’experiència que reconeix que no es va acostar a Barcelona durant un temps: “És clar que ho he superat, tot i que ara ho he tornat a recordar amb l’embolic que li han muntat a Pérez Andújar”.

La protesta política d’aquell any va portar a l’absència de quatre regidors d’Esquerra Republicana a l’acte del pregó. Una plantada que va ser encapçalat pel llavors cap de files d’ERC, Jordi Portabella. “Però d’aquí a organitzar un pregó alternatiu hi ha un tros i em sembla un salt qualificatiu”, considera Hereu, que tampoc entén com des d’algunes files del consistori se n’“alimenti” un a la contra.

Quina és la missió del pregó de la Mercè? És un acte institucional en què tradicionalment, els que el pronuncien, incardinen la seva visió i les vivències que tenen de la ciutat. Fins i tot, no poques vegades té tocs de carta als Reis Mags pels desitjos dels pregoners projectats sobre la ciutat. “Jo entenc que ha de ser, en certa manera, un acte divertit i creatiu i, per descomptat, no problemàtic”, resumeix Hereu que, fidel a aquest ideari, va escollir en els seus quatre anys de mandat la científica Pepita Castellví (2007), el cantant i artista Jaume Sisa (2008), les actrius Montserrat Carulla i la seva filla Vicky Penya (2009) i el poeta Joan Margarit (2010). Des de la reivindicació de Castellví de la ciència com a motor de vida de l’oceanògrafa i les seves crides d’atenció pel mal tracte a la naturalesa, destacant el paper de Barcelona en el desenvolupament de la ciència, passant per la xerrada mà a mà de les dues actrius sobre les seves Barcelones, i la declaració somiadora de Sisa d’una Barcelona “galàctica”, fins a arribar al pregó de Margarit que, entre vers i vers, va deixar lliscar la seva crida a la vaga general i la seva proclama pel dret a l’autodeterminació en un any, el 2010, que es va veure convulsionat per una vaga general i les manifestacions en defensa de l’Estatut després de la sentència del Tribunal Constitucional.

Des de l’any d’Elvira Lindo es va evitar una de les polèmiques, la de la llengua, perquè a partir del 2006 tots els pregoners es van expressar en català. Una cosa deliberada? “No. No va ser una decisió política que el pregoner parlés en català i no en castellà. L’elecció, en el meu cas, no va ser mai per qüestió d’idioma perquè Barcelona ha convidat moltes persones a ser pregoners, amb independència de la llengua que utilitzessin”, diu Hereu.

Trias: “Les persones elegides han de ser representatives del que es pretén que sigui Barcelona”

Xavier Trias, l’alcalde de CiU que el 2011 va prendre el relleu als tripartits que havien governat la ciutat durant més de tres dècades, tampoc creu que la qüestió de l’idioma hagi de ser un desencadenant de polèmica. En qualsevol cas, els quatre que ell va designar es van expressar en català. “Del que es tracta és què vols transmetre quan fas l’elecció del pregoner; quin missatge hi ha al darrere, i jo vaig tenir clar que les persones triades havien de ser representatives del que com a alcalde i govern preteníem que fos Barcelona”, comenta Trias. Això és: la Barcelona referent de la cultura, de la creativitat, de la innovació i també ciutat exemple de benestar social. Seguint aquest esquema, Trias va designar pregoner el periodista Joaquim Maria Puyal (2011) com a comunicador i persona compromesa amb la defensa del català; el científic i investigador Lluís Torner, director de l’Institut de Ciències Fotòniques (2012), per la seva rellevància en la divulgació del coneixement; Ferran Adrià (2013) com a màxim exponent de la creativitat a partir de la gastronomia i un dels ambaixadors naturals de Barcelona, i Núria Gispert (2014), activista social que va ser regidora amb el PSUC i el PSC en els primers consistoris de la democràcia i responsable de Càritas a Barcelona.

Cap dels seus pregoners va generar polèmica, encara que de vegades es produïa un contrast important entre una visió més aviat optimista dels seus discursos en uns anys de fortes contestacions socials al carrer per les polítiques de retallades. De fet, les protestes van ser habituals a la plaça de Sant Jaume puntualment amb cada pregó. “A mi em muntaven manifestacions any rere any”, recorda Trias. “La llibertat del pregoner és total, és clar, però l’elecció sí que ha d’estar motivada per l’alcalde. I això és el que no trobo en les dues eleccions que ha fet Ada Colau. No crec que hi hagi una línia argumental”, afegeix.

El primer pregoner de l’actual alcaldessa, l’any passat, va ser Andreu Buenafuente. “Podria ser amb la idea de la proximitat, de la proximitat d’un bon comunicador i humorista amb la ciutadania”, reconeix Trias. Buenafuente va reivindicar una Barcelona amb bon humor, fins a fer de l’humor una “estructura d’Estat” de la hipotètica Catalunya independent. Amb relació a Pérez Andújar, que avui pronunciarà el pregó, Trias es pregunta què vol transmetre l’alcaldessa amb la seva elecció. “A mi em mereix un respecte tremend com a escriptor, al qual, per cert, vaig tenir l’honor de concedir el premi Ciutat de Barcelona el 2014. Es pot coincidir o no amb les seves idees, però no cal posar-se nerviós, i per descomptat no es pot criticar un pregó per endavant. No és una frivolitat”, aclareix. Li sembla “lamentable” la polèmica que ha sorgit respecte de l’elecció l’escriptor, però treu ferro a la iniciativa del pregó alternatiu de l’actor Toni Albà, al qual acudiran dos regidors del seu grup municipal (Jordi Martí i Francina Vila): “No passa res. Es tracta d’una originalitat que aquest any ha pres la forma de pregó alternatiu, que ja veurem si és divertit o un astracanada. Quan jo era alcalde, el contrapregó me’l muntaven a la plaça de Sant Jaume, entre d’altres els de la PAH”.

Avui es desvelarà de què parlarà Pérez Andújar en el pregó. Si la seva trajectòria com a escriptor i cronista de la ciutat pot ser una pista, és probable que el seu pregó discorri més sobre les persones del carrer i les seves penes que per viaranys polítics. El que és segur és que l’estrèpit del toc de inici desbaratarà qualsevol polèmica: “Que comenci la festa”.