La Generalitat va reduir un 51% la inversió en escoles bressol en la crisi

Un de cada tres nens catalans de menys de tres anys va a la guarderia. Es tracta d'un alt percentatge d'escolarització si es compara amb la mitjana estatal, però és més discutible si es mira amb lupa. Les xifres ballen molt entre els municipis i, segons un informe de la Fundació Bofill, la desinversió de la Generalitat i la falta d'un lideratge públic en el sector han complicat l'accés i la cobertura del servei a les famílies més desfavorides. Per començar, l'aportació del Govern català a les guarderies s'ha reduït un 51,4% des del 2009 (va passar de destinar 1.800 euros per nen en el curs 2010-2011 a 875 l'any 2012-2013).

L'informe constata que, com a resposta a les retallades de la Generalitat –també va eliminar les ajudes per a l'escolarització de nens en situacions desfavorides i va reduir les subvencions a guarderies privades–, les famílies i els ajuntaments han hagut d'assumir el pes del servei. Els consistoris locals han assumit dos terços de les retallades i han traspassat la resta a les famílies en forma d'un augment de les quotes escolars. Segons l'estudi, les quotes de les guarderies a Barcelona van passar de 134 euros el 2009 a 161 el 2014. El preu del menjador va augmentar també un 21%.

En els municipis amb menor nivell educatiu i més atur, hi ha més dèficit de guarderies.

A falta d’un control i lideratge institucional clar –no hi ha un sistema públic de guarderies malgrat que la Generalitat té la competència exclusiva de l'educació infantil–, els ajuntaments han pres les regnes de la situació, cadascun a la seva manera. En els últims 15 anys, Catalunya ha passat de tenir 327 centres públics a 925, però el repartiment ha estat desigual. "La cobertura de les guarderies varia notablement entre territoris, es mou entre el 21% d'escolarització a Santa Coloma de Gramenet i el 61% d'Esplugues de Llobregat", diu l'informe.

Darrere del codi postal s'amaguen les fortes desigualtats que hi ha en l'accés a les guarderies catalanes. A la ciutat de Barcelona, per exemple, només s'ha pogut atendre el 56% de la demanda. "En els grans municipis urbans hi ha un dèficit de places greu i l'excés d'oferta es concentra en municipis petits i mitjans que, després de la crisi i la baixada de la natalitat, tenen dificultats per mantenir obertes les guarderies", assenyala l'informe.

Però les desigualtats no es queden només en un buit entre l'oferta i la demanda. Encara que la guarderia s'ha configurat també com un instrument per reduir les desigualtats socials, l'estudi posa de manifest que, a la pràctica, aquesta premissa no es compleix: en els municipis amb menys nivell educatiu i més atur, hi ha més dèficit de guarderies. "Entenem que hi ha més necessitat en aquells municipis en què la població té un baix nivell educatiu i atur elevat, és a dir, adults amb més risc d'exclusió social i econòmica, i per tant, amb més probabilitat de transmetre aquestes dificultats als seus fills", apunta la investigació. No obstant això, l'estudi alerta que "hi ha indicis qualitatius" que assenyalen que els nens que van a les guarderies públiques poden estar sobrerepresentant les famílies de classe mitjana alta.