Crítiques al PP català per la paràlisi del partit
La cúpula admet que urgeixen els conclaves provincials per “guanyar múscul”
El Partit Popular de Catalunya havia d'haver celebrat el seu congrés al maig —l'últim va ser el 2012— però es va ajornar per la investidura fallida del 20-D i segueix amb la incertesa de les negociacions per formar govern. Els conclaves regionals es convoquen després del nacional i la cúpula catalana calcula que en el millor dels casos el podran fixar per a febrer. Membres del partit critiquen la “paràlisi” i “hibernació” de la formació dirigida per la vicepresidenta del Congrés, Alicia Sánchez-Camacho, encara presidenta, i Xavier García Albiol, nomenat successor per Mariano Rajoy quan aquella va renunciar a concórrer el 27-S. Ramón Riera, mà dreta de l'actual líder, diu que aquesta interinitat no és desitjada però que el que urgeix de debò és convocar els congressos provincials o locals, que van en cascada, perquè la seva renovació afecta el “múscul del partit”.
Un congrés ajornat per la investidura
La situació del PP català és extensible a la d'altres comunitats, a l'espera del desenllaç de la investidura. Una de les excepcions ha estat Galícia perquè està abocada a les seves eleccions. La comunitat valenciana està, per exemple, dirigida per una gestora. Gènova convocarà el congrés nacional si Rajoy forma Govern. Però el demorarà si hi ha terceres eleccions. I això implica l'efecte domino perquè provoca el retard en cadena i en cascada dels conclaves regionals, provincials i locals. L'últim congrés del PP català va ser el 2012 quan va aprovar per unanimitat un model de finançament per a Catalunya que va obrir la caixa dels trons en alguns dels barons. L'organigrama és confús perquè ara hi ha una presidenta, un coordinador, un secretari general i mitja dotzena de secretaris nomenats per Albiol per canalitzar la transició, pendents de confeccionar una altra vegada les llistes. Una font del partit va titllar aquests nomenaments de “pur atrezzo”.
Membres del partit no qüestionen la bona relació del lideratge bicèfal que formen Camacho i Albiol però sí que el comitè executiu amb prou feines es reuneixi i que tampoc ho faci amb la periodicitat necessària el comitè de direcció, que abans ho feia rigorosament tots els dilluns. I que, per tant, falta cos ideològic més enllà que Albiol centri el discurs antiindependentista i anunciï mesures per buscar el cop d'efecte com crear una comissió per atreure militants d'Unió o anar a la Fiscalia de l'Audiència Nacional a denunciar la crema de banderes. La marxa de Camacho també ha restat cohesió i complicitat al grup parlamentari.
No només hi ha aquestes queixes: Albiol és diputat, senador i regidor, encara que ras, de l'Ajuntament de Badalona, que el va catapultar a l'alcaldia —va guanyar les eleccions el 2017 però va ser desplaçat per la confluència d'esquerres— i a la qual no vol renunciar en un futur. “No va mai a la seu”, critiquen fonts del PP sobre aquesta acumulació de càrrecs, inèdita a Catalunya. Camacho era també senadora per designació autonòmica.
Malgrat la sensació de provisionalitat i d'haver estat desplaçat del paper central de la política catalana que va tenir de forma efímera durant la primera part del mandat d'Artur Mas, el PP va salvar els mobles el 25-J. Va recuperar l'històric diputat per Lleida i va superar Ciutadans, que ha minat en els últims anys el seu electorat. El PP va ser cinquè i C's, sisè.
Ramon Riera, sotssecretari general territorial i tinent d'alcalde de Badalona, és un històric que ha tornat a la sala de màquines i rebat les crítiques. “El congrés regional és important, però ho és més renovar les estructures inferiors perquè són el múscul del partit”, diu assenyalant que és aquest terreny el que fa guanyar les eleccions municipals. Tarragona i Girona, dirigida pels diputats Alejandro Fernández i Enric Millo, estan pendents d'un congrés i Barcelona, comandada per l'exedil Alberto Villagrasa, està dirigida per una gestora. Riera garanteix que els òrgans del partit es reuneixen amb la periodicitat reglamentària —avui ho farà el comitè de direcció amb Albiol i Camacho— excepte “alguna excepció” i que emeten la posició ideològica del partit amb regularitat. Diu que és fals que l'acumulació de càrrecs robi temps a Albiol i encara menys la seva regidoria: “La manté gairebé per una raó sentimental. Costa menys anar des de la seu a Badalona que a un barri de Barcelona”.
