Un llibre fonamental invisible i una descatalogació misteriosa

Fa vint-i-un anys que va aparèixer a Alemanya el llibre d’Andrea Mesecke dedicat a Puig i Cadafalch i d’aleshores ençà cap editorial ni cap institució s’ha preocupat de traduir-lo i editar-lo en llengua catalana. Tot plegat és ben incomprensible, quan des de Catalunya mateix s’estan editant infinitat d’obres molt més intranscendents i, ni que sigui per raons més turístiques que culturals, hi ha ganes de fer propaganda del Modernisme i del Noucentisme. Pel que fa a Puig i Cadafalch, en tot aquest temps s’ha editat una guia per part de l’Ajuntament barceloní; una luxosa monografia per part de l’Editorial Polígrafa; un recull d’articles amb una relació d’obra construïda, amb afanys exhaustius, per l’Institut d'Estudis Catalans, i altres publicacions de menor rellevància.

Per Internet, l’editor de llibre en alemany encara el té a la venda, per 76,95 euros (més despeses d’enviament), un preu realment força elevat, essent com és un llibre bàsicament de text i amb il·lustracions petites i en blanc i negre. No estaria gens malament, però, que ara que es prepara el 150è aniversari del naixement de l’arquitecte mataroní l’octubre de l’any vinent, algú mirés de moure fitxa per editar-lo en català i, ja posats a fer bé les coses, amb bones imatges. Sense cap dubte, l’obra de Mesecke és el treball més exhaustiu, complet i documentat sobre Puig i Cadafalch, però el fet de tenir poca presència a les biblioteques catalanes i estar publicat en un idioma complex i difícil d’entendre per a la gent d’aquí, provoca que aquesta obra essencial continuï essent del tot desconeguda.

No sembla casualitat que l’autora triés per a la portada del llibre l’altra casa també costejada en part per Dolors Monserdà de Macià, feta pel mateix arquitecte al carrer de Provença, número 231, el 1917. Una obra elegant i austera que tanca el període centreeuropeu de Puig i Cadafalch, perquè després tornaria als deliris neobarrocs i eclèctics que estava imposant l’evolució, llavors ja antimoderna, del Noucentisme.

Just la simplicitat i la modernitat d’aquesta altra casa propiciarien un altre fet almenys incomprensible i, en aquest cas, bastant escandalós: la descatalogació de l’edifici, adduint que tenia poc interès, per part de la Generalitat el 2004, quan des de l’any 1974 estava protegit. Un fet que va aixecar polseguera, però que aviat es va apagar quan l’Ajuntament va pactar amb la companyia Telefónica la compra de l’edificabilitat de la casa, per tres milions d’euros, tot intercanviant-la amb la ciutat per la requalificació urbanística de l’Edifici Estel de la companyia a l’avinguda de Roma.

En aquells moments, la Generalitat i l’Ajuntament estaven formats pels mateixos partits polítics: PSC, Esquerra i ICV. Quins interessos van moure la descatalogació? Va ser una coincidència, un despropòsit del Govern que va arreglar l’Ajuntament? O una operació molt ben orquestrada? Com que la casa es va salvar perquè els propietaris van cobrar, ningú va relacionar una cosa amb l’altra, però tant llavors com ara segueix sent un afer bastant fosc i estrany.