Pedrosa ressorgeix a Misano i s’imposa a Rossi i Lorenzo

Dani Pedrosa estava tan perdut que ha tornat als conceptes bàsics. Una configuració estàndard i a fer voltes a la pista. Gairebé no ha fet canvis a la moto entre sessió i sessió. Res d’invents, res de canvis estrambòtics. S’han acabat les proves. De peces, de reglatges, d’electrònica. Va prendre la decisió a Silverstone i va acabar cinquè, el seu millor resultat des que va pujar al podi a Catalunya, on va ser tercer, ja fa uns mesos. A Misano, aquest cap de setmana, ha seguit amb la mateixa filosofia. I només s’ha preocupat de treballar per a la carrera, com un xaval que comença en la categoria de Moto3, treballant el ritme per a un diumenge de glòria, tractant d’entendre els pneumàtics. I l’ha encertat de ple. Per fi. Només ell –i Michele Pirro, pilot provador de Ducati (excel·lent, per cert, setè a la carrera) s’ha atrevit amb el pneumàtic davanter tou. I ha estat el gran triomfador.

Pedrosa, que s’ha passat més de mitja temporada intentant adaptar-se als nous pneumàtics Michelin, massa durs per a un pilot del seu pes i la seva alçada, a més de les dificultats de la seva Honda, una moto complicada de portar, de vegades impossible de guiar, amb problemes d’acceleració i embranzida pels cavallets, que comença a tenir ara una electrònica que respon a les necessitats de l’equip amb el pressupost més elevat del Mundial, ha trobat per fi la manera. Malgrat no obtenir una bona classificació. Però no li importava sortir des de la vuitena posició de la graella, perquè sabia que tenia el ritme, que seria capaç de rodar ràpid. Aquesta vegada no necessitaria seguir la roda de ningú, com va fer una setmana abans a Silverstone. Podria rodar sol. I perseguir qui calgués. I ho ha fet.

Ha sortit bé. Ha guanyat dues posicions. I després de sis voltes finalment ha pogut avançar Viñales (que havia escollit el dur davanter, com Márquez, que va assegurar que no tenia gaires més opcions, encara que tampoc aquesta goma li ha donat les millors sensacions) i Dovizioso, que va ser qui més li ha costat. L’italià sempre ha estat un gran frenador, sap tapar bé els espais, i quan el d’Honda s’ha posat per davant ja havia perdut molt de terreny amb el grup capdavanter, gairebé dos segons. Però no importava. Ha començat a marcar una volta ràpida rere l'altra. La primera ha arribat després de nou voltes. I ha anat rebaixant els temps. Tant, que ha atrapat Márquez en un tres i no res. El líder del Mundial amb prou feines ha pogut mantenir el ritme dels seus rivals, però mai ha semblat del tot còmode a la pista –“M’ha costat trobar un bon compromís en les frenades”, va dir– . I l’ha avançat sense fer gaires escarafalls, a la forquilla del revolt 14 –“Avançar Dovi m’ha costat molt, allà m’he adonat que si volia arribar a Valentino no podia perdre més temps”, explicava el guanyador després de la prova. La quarta vegada que Pedrosa ha marcat volta ràpida, just després de desfer-se del seu company d’equip, a 13 voltes del final, ja estava a dues dècimes de Lorenzo, tercer.

Al de Yamaha l’ha avançat dues voltes més tard. El mallorquí, que es postulava com un dels grans favorits per a la victòria, ha rodat i ha rodat com en les seves millors jornades quan s’ha apagat el semàfor. Intentava escapar-se, però no ho ha aconseguit. També volia guanyar així, en gran, Rossi, que corria a casa. I el seu estil l’ha depassat, agressiu a la frenada, toc inclòs, en el penúltim revolt del traçat de Misano –“Massa agressiu”, s’ha queixat Lorenzo a la conferència de premsa. I l’italià ha rigut. S’ha enredat en una discussió–, al final d’aquesta primera volta, per somiar amb una victòria de principi a fi.

Però Pedrosa no els ha permès somiar ni a l’un, ni a l’altre, que, com la majoria, havien triat el compost davanter mitjà. Aquell, valent, havia triat el tou. I s’ha marcat quatre voltes ràpides que l’han llançat al coll de Rossi, a qui ha caçat a sis voltes del final. Amb un avançament just, en boca de Rossi “de l’estil Márquez, que quan ja ets al revolt arriba ell i es fica dins”. A partir de llavors, el de Castellar només ha hagut de posar tota la seva delicadesa al manillar. El seu pilotatge ha estat una combinació d’agressivitat i elegància meravellosa. I el seu triomf, un alleujament. Per a ell, que recupera la confiança perduda els últims mesos. I per al seu equip, que sap que existeix un camí. A més d’una alegria per a un campionat competitiu com mai que gràcies al pilot d’Honda contempla la vuitena victòria d’un guanyador diferent en vuit carreres consecutives, una cosa inèdita.

El Mundial, a més, amb les dues Yamaha al podi i el quart lloc de Márquez, que està suant de valent per endur-se aquest títol que persegueix amb més cap que mai, un pilotatge deliciós i el material més just que en anys anteriors, es torna a estrènyer encara que sigui només una mica.