Els ‘jocs olímpics’ de la ceràmica

Resulta difícil veure objectes d’art de ceràmica en les galeries privades perquè solen centrar la seva activitat en la pintura i, en menor mesura, en l’escultura. No obstant això, la ceràmica feta per artistes catalans és reconeguda internacionalment i exposada i venuda a França, Holanda, Bèlgica i Itàlia, entre altres països. “A Barcelona no hi ha galeries privades que facin exposicions de ceràmica, només es fan en espais públics. La realitat és que hi ha una diversitat d’obra que no és coneguda perquè no hi ha un circuit per poder veure-la i comprar-la”, comenta Joan Serra, un dels noms propis de la ceràmica catalana i coordinador del Circuit Ceràmic de Galeries d’Art. Hi participen 22 galeries de Barcelona i cinc més de la resta de Catalunya i conformen un itinerari que s’emmarca dins del 47è Congrés de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica que se celebra a Barcelona des d’avui fins divendres que ve. “Al món dels ceramistes són com els Jocs Olímpics”, resumeix Serra. El circuit de les galeries es perllongarà durant un mes.

La ceràmica tradicional de plats, gerros i altres objectes d’utilitat pràctica –que també n’hi ha– està molt sobrepassada per la creativitat dels ceramistes. Un cop d’ull a tres o quatre galeries de Barcelona que s’han apuntat al circuit ho posa de manifest. A Gothsland, per exemple, coexisteixen dos estils completament contraposats. D’una banda, Jordi Serra, que procedeix d’una família de ceramistes modernistes, i Joan Serra, un creador contemporani que experimenta i explora amb materials. Dels gerros i plats més tradicionals amb una definició preciosista d’esmalts i reflexos metàl·lics del primer, a unes desconcertants –i contundents– peces que semblen esponges o lava de volcans de porcellana en blanc i negre del segon. “Ens va semblar interessant la proposta i vam escollir aquests dos artistes perquè no tenien res a veure, d’aquí el nom de Contrapunts de l’exposició”, explica Gabriel Pinós, responsable d’aquesta galeria de Consell de Cent, a més de president del Gremi de Galeries de Barcelona. Reconeix que la ceràmica no és habitual en les exposicions: “El més comercial és la pintura. El perquè potser té a veure amb què és més fàcil penjar un quadre que tenir un lloc adequat per a una escultura o una peça de ceràmica que, entre altres coses, ocupa més espai”. Pinós es va mostrar obert al circuit i l’hi va donar suport. Però no va ser fàcil vèncer el recel de moltes de les galeries que argumentaven que els seus clients no compren ceràmica, explica Joan Serra: “Ho va facilitar oferir un llistat dels artistes i de la seva obra perquè escollissin”.

En la ceràmica hi ha un element final que acaba tenint l’última paraula en el procés creatiu: el foc. “No tens el control total i sempre hi ha un factor sorpresa”, puntualitza Serra. Una imprevisibilitat que està molt lligada a les temperatures –1.000, 1.300 o 1.450 graus– dels forns que donen la forma definitiva a les peces. A Barcelona hi ha desenes de petits tallers de ceràmica encara que la majoria no tenen forns, per espai, o per altres dificultats tècniques. Ana Rosenzweig, una escultora mexicana amb una àmplia trajectòria internacional, és l’artista que va escollir Imaginart Gallery per participar. “Ja coneixia la seva obra i em va semblar una bona oportunitat”, comenta Benito Padilla, responsable d’aquesta sala de la Diagonal. L’artista fa la seva mirada especial sobre El naixement de Venus (Botticelli) i el resultat són unes grans peces de ceràmica i porcellana d’una deessa que sosté una malenconiosa mirada.

Altres espais han optat per diversos artistes. És el cas de Las cosas de Martínez, a Gràcia, que ha batejat la seva exposició amb el nom de Fang en femení. És la feina de 10 ceramistes, totes dones, moltes d’elles també amb més projecció fora de Catalunya i Espanya. Diu Inés García Albi, la seva promotora, que l’elecció va ser premeditada: “Volia reflectir la diversitat de la sensibilitat femenina en la ceràmica, com un homenatge a les dones que en la prehistòria ja fornejaven els objectes quotidians de fang”. D’uns nius increïbles que en realitat són cabdells de llana de ceràmica de Marie Epiney, als mòbils de la il·lustradora Sonia Pulido i a uns sorprenents coralls marins de Cala Janelle. I molt més.