Identitat i universalitat

La Diada Nacional catalana no és res estrany. Tota nació que es preï té la seva festa nacional. L'autocelebració de la comunitat forma part dels rituals humans. La cultura nacionalista sobre la qual es van construir els grans estats moderns implica la idea que qualsevol nació no assoleix la plena realització com a acte si no té un estat propi. De manera que la singularitat de la Diada és que és la celebració d'una nació sense estat, per la qual cosa porta sempre incorporada una dimensió reivindicativa.

No és cap descobriment dir que tota nació és una ficció, una construcció de l'esperit, com ho és, per exemple, la idea de Déu o el diable. Com ens recorda Yoal Noah Hararé la singularitat de l'espècie humana està en la seva capacitat de crear ficcions i creure-se-les, de construir mons propis compartits, mites comuns que permeten cooperar de manera flexible un gran nombre de persones desconegudes.

L'èxit del discurs identitari és que atorga pertinença, terra pròpia, a un ésser amb tendència a sentir-se desemparat. No existeix una realitat natural de les nacions anterior als homes que la componen i que l'han construït com a referència, ni una dimensió transcendental d’aquesta. Però del mite del dret diví dels reis al mite del poble sobirà hi ha un gran pas. I així les nacions modernes han estat el marc natural sobre el qual s'han teixit les democràcies liberals.

Molts dels problemes que viu Europa tenen a veure amb la dificultat de fer el salt dels estats nacionals a una organització supranacional sense que la democràcia deixi tants girs pel camí que es faci irrecognoscible, en deriva cap a l'autoritarisme postdemocràtic dels experts.

Tot i amb la seva component reivindicativa latent, la Diada durant molts anys va ser poc més que l'últim pont de l'estiu. Ha estat des del 2012 que ha fet el gran salt, amb la bandera independentista com a expressió d'aquest canvi qualitatiu. No hi ha precedent a Europa de quatre mobilitzacions amb centenars de milers de persones en tres anys sobre un mateix tema. I així la independència s'ha convertit en poc temps en el projecte polític amb més suport social de la societat catalana.

La qüestió catalana és avui el principal problema que té Espanya. La negativa dels dirigents polítics espanyols a obrir un diàleg democràtic amb la sobirania catalana força l'escalada reivindicativa. Més enllà dels discursos oficials, són pocs els dirigents independentistes que creuen que és viable la secessió unilateral. Però cal doblar la pressió davant de resistències seculars.

El que passa a Catalunya és una manifestació més de les dificultats d'Europa per construir-se sobre estructures adequades al món actual. Globalització, descontrol financer i desregulacions excessives, pèrdua de pes de la política, moviment massiu de persones cap als nostres països, promiscuïtat entre cultures diverses, guerres perfectament innecessàries, terrorisme, han generat un desconcert que ens ha situat en una dialèctica complexa entre agregació i secessió.

La claudicació de la política a partir dels vuitanta va acabar en la catàstrofe del 2008. El moment actual requereix que la política recuperi protagonisme, perquè només així l'agregació europea es pot fer efectiva donant més reconeixement a la ciutadania. Més Catalunya, més Europa. L'independetisme català és una expressió més de la demanda de retorn de la política.

En els anys setanta als Estats Units es va fer un gir en la tradició liberal: les minories —culturals, ètniques, de gènere— van adquirir condició de subjecte polític. La novetat sobre la qual s'hauria d'assentar la globalització, com ha descrit Marcel Gauchet, és que l'exigència universal passa, precisament, per la diversitat d'identitats, com una interfície que els ofereix la possibilitat d'adquirir carta de naturalesa global.

El reconeixement de la singularitat implica un deure de contribució a allò que és universal. I és aquesta relació la que diferencia el comunitarisme sectari (i narcisista), parapetat en una relació acrítica amb si mateix, de la nació oberta i empàtica. Aquest és el sentit de la identitat en el món global. Obama ho ha recordat en defensar el jugador negre de futbol americà Colin Kapernich pel seu acte de protesta davant l'himne i la bandera americana. Els símbols i la unitat nacional no hi són per tancar la boca de les minories.