Eagles of Death Metal tornen a somriure

A Jesse Hughes (Greenville, Estats Units, 1972) se li nota que és del sud dels EUA. És un fet xocant des d'una òptica europea, però plenament conseqüent en les seves aparents contradiccions. El timoner dels Eagles of Death Metal és un fervent catòlic i, alhora, un fumeta (tus, i es disculpa: “quina pedra d'haixix m'estic fumant”). Procaç en els costums i conservador en l'àmbit polític. Però no vol parlar de res que tingui a veure ni amb la política ni amb el terrorisme: des que el nom de la banda va irrompre als mitjans generalistes el 13 de novembre del 2015, quan assistien atònits a una matança (la de la sala Bataclan, a París, saldada amb 89 morts) de la qual es van escapar pels pèls, s'ha fet un tip de rememorar en públic aquell tràngol. Ara només vol parlar de música, ens adverteixen des de la discogràfica. I és lògic.

Divendres actuen a la sala Apolo de Barcelona, i dissabte al festival DCode, a Madrid. Són les dues visites que el grup, liderat per Hughes però amb el suport logístic –i des de la bateria– de Josh Homme (Queens of The Stone Age), molt més mediàtic, va haver d'ajornar a causa d'aquella massacre. Així que la seva visita als nostres escenaris l'han agafada amb ganes. El rocker nord-americà, per descomptat, no pot ser més gràfic: “Alguna vegada t'has volgut fer una tia que et semblava inabastable, i al final en tens l'ocasió? Doncs així és com em sento”, ens comenta al telèfon un paio que no té absolutament res a veure –i és de celebrar– amb el compungit frontman que compareixia en entrevistes després de la tragèdia de París. “Vull que tothom es quedi embarassat després del nostre show, això és el que vull”, es reafirma. Diferències entre actuar en una sala o en un festival? No fa cap lleig a cap de les dues.

Bevent del hard rock, del glam, del blues, del rock i del pop, la música de la banda californiana és alegre i celebradora. Amb una aire de divertiment lleuger, sí. Però amb unes propietats lúdiques –i lúbriques– i activadores que no cal desestimar. Realment s'ho passen tan bé a l'estudi com sembla? “Fins i tot més, aquesta és la millor feina que es pot tenir, tinc molta sort de formar part d'aquesta banda, perquè no sóc capaç de fer una cosa en què no crec, pot ser que per ser un catòlic devot”, esgrimeix amb entusiasme. I afegeix un altre dels seus símils procaços: “No puc brandar la veritat sobre gairebé res, però del que sí que estic segur és que el rock and roll és com una mamada espiritual, que vius les 24 hores del dia, els set dies a la setmana”.

Dos factors juguen a favor d'una discografia que, de moment, se salda amb quatre àlbums (l'últim, Zipper Down, de l'any passat): la seva capacitat per tastar i tocar amb gràcia diversos estils, evitant l'encasellament, i aquest sentit de l'humor insolent que gasten. Sobre la primera idea, Hughes assenteix: "La meva mare encara no té clar quina música fem, i aquesta és la millor prova”, i recorda els temps en què “el rock va començar, i només era rock, no hi havia estils; de fet, els Ramones van començar competint amb els Bay City Rollers, la diferència estilística no era important”.

Assumeix, de fet, que no vol “ser diferent de ningú, només vull ser com Little Richard”. Sobre el segon, el vector descarat de la banda, presumeix que aquesta alegria “es tradueix en la manera que tenim d'anar pel món, quedant-nos amb el personal”, per la senzilla raó que l'entusiasme costa de trobar precisament en un entorn, el del rock actual, que ell veu funcionarial: “Quants dels grups que veus avui dia sobre un escenari fan la pinta que tant se'ls en fot el que estan fent? Com si fossin desgraciats. Això no té sentit. Si algú et convida a sopar a casa, no pots posar cara que el menjar fa fàstic”, es defensa.

Consultat sobre gustos actuals, esmenta: “Grimes, Queens of The Stone Age, The Kills i per descomptat, Britney Spears, que sempre estimaré”. Segur? “Desafiaré qui desmenteixi que és una de les grans artistes pop de la història. Si la veus en directe, et deixa KO. Si veus el seu espectacle a Las Vegas, et fa recuperar la fe en la música. És una estrella genuïna. Ni Barbara Streisand ni Aretha Franklin ni The Supremes escrivien les seves cançons, no els feia falta. A ella tampoc. A mi sí, és clar”, riu. Abans d'acomiadar-nos, ens confirma que el proper àlbum d'Eagles of Death Metal pot ser que es digui Coitus interruptus. Que considera les versions un “animal delicat” (les seves són insospitades: Save a prayer, de Duran Duran, va ser l'última, “una cançó eterna”), que ja té a punt un nou treball amb Boots Electric (Illuminati), el seu projecte paral·lel, i que, evidentment, es mor de ganes d'aterrar a Barcelona i Madrid. Costa molt poc creure-se'l.