La dificultat de treure’s els fills del damunt

Un matrimoni barceloní de classe mitjana ja jubilat vol marxar a viure a la masia del poble. Però no aconsegueix deslliurar-se d'una filla de quaranta anys que encara viu a casa i d'un fill separat que els col·loca els nens. Aquest és el punt de partida d'Avui no sopem, que obre el teló del Teatre Condal de Barcelona amb Maife Gil i Jordi Banacolocha al capdavant del repartiment i l'objectiu de fer riure molt i convertir-se en la comèdia de la temporada. Bona garantia són els autors de l'obra, el tàndem d'èxit Jordi Sánchez-Pep Anton Gómez (que signa també la direcció de l'espectacle).

“És un gust poder estrenar a Barcelona, que està costant molt”, diu Jordi Sánchez, que dedica la meitat de l'any a la seva faceta d'actor, en bona part a la cita de cada temporada amb l'insofrible Antonio Recio de La que se avecina, i l'altra meitat a escriure a la seva casa de Barcelona. “Avui no sopem”, explica, “ tracta de les relacionis pares-fills, que sovint s'enverinen amb les noves realitats socials i de les persones que fan ús i abús dels avis, que els porten els nens al matí encara en pijama i els passen a buscar a la nit ja banyadets”. A l'obra, “aquesta parella gran que creu que ha arribat la seva hora de gaudir de la vida, de fer les coses que sempre havien volgut, de viure fora i tranquils, es troben amb un fill i una filla que no es poden treure del damunt”. La situació provoca escenes molt divertides, sobretot si les viuen uns altres. “És el que ara especialment a televisió se'n diu una comedy drama o dramedy, una comèdia amb aspectes dramàtics. Perquè en realitat ells, els pares, ho viuen com una tragèdia que els porta a una crisi personal”. Sánchez no ha treballat mai amb Maife Gil, una encertadíssima veterana de l'escena, però si amb la seva parella a la peça, Banacolocha. “Em va fer de pare a diverses obres de Belbel i a Plats bruts”.

Precisament Plats bruts ha estat la taula de salvació de TV3 aquest estiu. “Això m'han dit, n'estic encantat, però la veritat és que penso que caldria fer coses noves, que calgui tornar a passar una sèrie feta el 1998 indica que les coses no van bé, alguna cosa no funciona quan has de programar per desena vegada el mateix”.

Sánchez no mira cap enrere amb nostàlgia, ni Plats bruts (“seria molt difícil tornar a ser-hi tots, nosaltres i els guionistes, no sé si es pot repetir, seria com tornar a fer COU”), ni Krámpack, en la qual van coincidir Eduard Fernàndez, Joel Joan i ell. “Hem seguit camins tan diferents... La vida et sorprèn molt. L'Eduard no para de fer cinema, en Joel ha pres una opció més catalana, jo em vaig apuntar a una sèrie per 18 mesos i ja hi duc vuit anys. I ara, en dos anys, he fet cinc pel·lícules. Recordo que la gent em deia: 'No te'n vagis a Madrid, aquí ho tens tot fet'. I ja veus, els que m'ho deien ara lamenten no haver-hi anat ells”. El seu últim treball en cinema estrenat és Cuerpo de élite —“una comèdia d'acció, que està molt bé”— i té pendent d'estrena (novembre) la nova pel·lícula de María Ripoll No culpis al karma del que et passa per tocacollons, que ja és títol.

I Recio hi torna. “Rodem la desena temporada. M'ho passo bé i els guionistes són molt bons”. Algun dia caldrà matar-lo. “Potser, però de moment segueix i va bé. És un tipus detestable, però com a personatge, és un encant”.