La germana rància i Rajoy

En les redaccions dels diaris ha comparegut des de fa un parell de dies la germana rància dels polítics populistes: es diu unitat de la pàtria per sobre de tot i sense causa, per se i per tant, essencial i protohistòrica, metafísica i física. És una passió fosca i sense fons perquè és només ossos buits sense substància ni històrica ni moral; no és un mandat democràtic ni és una passió ciutadana: és un comodí formidablement elàstic i flotant d’ús indiscriminat. Alguns van retreure a Pablo Iglesias que adduís la paraula pàtria com a lèxic electoral, però el mestre incontestable de la demagògia populista i patriòtica es diu Rajoy. Diversos folis del seu discurs d’investidura van estar destinats a defensar, ovacionar i contagiar la passió de pàtria unida que anima aquest gallec exànime, com si de debò aquestes conviccions formessin part d’un sistema argumental de base i raó política democràtica.

No pot ser la por el que hagi portat Rajoy a deixar-se lliscar per la més pletòrica banalitat de la llengua pública, exhibint una vegada més el grau zero de la irrellevància ideològica. Dic que no és la por perquè Rajoy està segur del seu destinatari i sobretot està segur de la fibra històrica que toca el seu discurs patriòtic. Antonio Machado ho va anomenar fa molts anys el massís de la raça i ho va reprendre molts anys després Dionisio Ridruejo per apel·lar a la base amorfa que aspira a una immobilitat còsmica de tot però, sobretot, dels poders, les jerarquies, les desigualtats i les condicions donades en un moment donat, com diria Johan Cruyff.

No pot tenir por perquè aquest tros de societat espanyola és transversal, intergenèric, multicultural i compacte. Existeix com a reg sanguini de conservadorisme profund espantat davant les cabrioles de la gent de Podem i els seus aliats, i per descomptat les cues vermelles i les orelles negres del diable secessionista.

Per fortuna el massís de la raça segueix sent civilment residual i culturalment irrellevant, encara que sigui quantitativament nombrós i, per cert, no tot ell sigui votant del PP. I no obstant això, els millors vots de Pedro Sánchez i els millors de Podem i Ciutadans no tenen aquesta extracció morbosa i subterrània.

L’oportunitat torna a ser estupenda per reactivar els projectes d’aliances mòbils que garanteixin un relleu no només al govern de la nació sinó en els valors que respecta aquest Govern com a fonaments de la democràcia, on les banalitats entorn de la unitat de la pàtria es reserven per a la intimitat de llit perquè fora d’aquest són obscenament redundants, a més d’estèrils. O útils només per exacerbar fantasiosament el zel patriòtic, i aquest és precisament el zel que menys útil és a una democràcia paralitzada per la por a equivocar-se.

Rajoy no té por perquè té a un massís darrere; la resta no tenen res al darrere però sí al davant. Tenen el suport d’una majoria de votants i des de fa uns dies d’un bon grapat de signants il·lustres i no il·lustres en un manifest que activa aquesta ruta. Però té sobretot la llibertat d’equivocar-se amb coratge i integritat política.

Ciutadans ha demostrat una capacitat innata i elogiable per trobar acords a dreta i esquerra i Podem ha exhibit una prudència recentment adquirida en la gestió de les declaracions, els ultimàtums i les línies vermelles. Pedro Sánchez possiblement ha fet el que havia de fer i ha deixat que Rajoy sortís en públic per exhibir-se en la seva nua vulgaritat insondable de gelós patriota.

No ha sortit res més d’aquest discurs ni se li ha sentit fora d’aquest res més que rateria verbal, sorollets, tornades mecàniques, com el brunzit sord i ensopit dels mòbils. Els tres partits restants tenen sobre la taula el regal més fresc possible d’un president mimetitzat amb el massís de la raça d’avui: ridiculitzar la raça i enfonsar el massís dotant de sensibilitat ètica i cultural un govern socialdemòcrata capaç de pactar amb el centredreta liberal i al mateix temps fer-ho amb l’esquerra. Els massissos no renuncien a res perquè són precisament massissos. Rajoy a més és l’estigma democràtic d’una rancietat soporífera. Un dia l’abandonarà fins i tot aquesta germana rància de les pàtries que és la beateria de la unitat com a argument polític. Jo ho veig tot a punt.

Jordi Gracia és professor i assagista.