Rio clausura els “Jocs Meravellosos” i torna a la realitat

Sota una cortina de pluja constant, la flama que va portar els Jocs Olímpics a Rio de Janeiro es va apagar a les 22.30 de la nit carioca. Els Jocs a la Ciutat Meravellosa, qüestionats fins a l'últim moment pel virus del zika, el terrorisme o el transport, han estat un èxit, celebrat amb una cerimònia modesta i molt menys fresca que la d'obertura, però que va culminar amb l'Estadi Maracanã convertit en un sambòdrom amb l'escombriaire Renato Sorriso (Somriure), figura popular del carnaval carioca, i la supermodel Izabel Goulart ballant samba com si el món s'hagués d'acabar.

La festa, idealitzada per la dissenyadora de carnaval Rosa Magalhães, que també es va encarregar de l'obertura dels Jocs Panamericans del 2007, no va aconseguir la creativitat de la cerimònia amb què es van inaugurar els Jocs, i va repetir alguns elements, com l'homenatge a l'aviador Santos Dumont. No obstant això, va retre tribut a la cultura brasilera menys coneguda pels estrangers i oblidada, en molts casos, fins i tot pels mateixos brasilers. Encara que Carmen Miranda i el carnaval carioca van ajudar a internacionalitzar la cerimònia, també es van rememorar les pintures rupestres de la Serra da Capivara, a l'estat de Piauí, que són patrimoni mundial de la Unesco, la cultura indígena i les tradicions brasileres, com les puntes al coixí o el modelatge en fang, material amb el qual encara es construeixen moltes cases a l'interior del país.

Un doble homenatge se'ls va retre als 50.000 voluntaris que van treballar gratis els 16 dies de l'esdeveniment, i en alguns casos moltes més hores de les acordades i sense prou menjar: primer amb una versió exclusiva del cantautor brasiler Lenine i després en els discursos oficials de les autoritats olímpiques. “Valeu, voluntários! [Gràcies, voluntaris!]”, va dir el president del COI, Thomas Bach, imitant l'argot carioca. Malgrat els elogis que va adreçar a l'amfitriona, Bach va evitar afirmar que aquests han estat els “millors Jocs de la història”, una frase que els representants del COI repeteixen des dels Jocs de Barcelona, el 1992. Bach es va limitar a parlar dels “Jocs Meravellosos a la Ciutat Meravellosa”. “Fer els Jocs a Rio ha estat un gran desafiament, un desafiament que ha estat tot un èxit. Em sento orgullós del meu país, de la meva ciutat i de la meva gent”, va dir el president del comitè organitzador, Arthur Nuzman, en un discurs molt similar al de la inauguració.

Com ja és tradicional, els vencedors de la marató masculina, l'última prova i la més clàssica, la que recupera les arrels gregues dels Jocs Olímpics, han rebut les seves medalles durant la cerimònia. Les ovacions no només han estat per al vencedor, el kenià Eliud Kipchoge, sinó també per al medallista de plata, l'etíop Feyisa Lilesa, que va confessar que té por que el matin quan torni al seu país. El corredor va commemorar la seva arribada a la meta creuant els punys sobre el cap en senyal de protesta contra la repressió que pateixen els manifestants al seu país. “El Govern etíop està matant la meva gent. La meva família és a la presó i, si parlen sobre drets democràtics, els assassinaran”, va acusar.

El lliurament de la bandera olímpica a la governadora de Tòquio, Yuriko Koike, de les mans de l'alcalde de Rio de Janeiro, Eduardo Paes, va representar el relleu del repte olímpic. Després dels Jocs de Rio 2016, s'inaugura un nou concepte, més auster, de producció de megaesdeveniments. Tòquio va presentar la seva ciutat com una amfitriona divertida i moderna, fins al punt de fer sortir el primer ministre japonès, Shinzo Abe, d'una enorme canonada verda al centre de l'escenari amb la gorra de Super Mario Bros, en homenatge al lampista més famós de Nintendo.

Amb l'absència del president interí del Brasil, Michel Temer –esbroncat en la cerimònia d'obertura– Rio apaga, finalment, la flama olímpica que ha alimentat els seus somnis almenys durant dues setmanes. Només tornarà a brillar a Tòquio el 2020 i, fins llavors, Rio haurà d'afrontar l'enorme desafiament de la realitat. Una ciutat amenaçada per l'atur després dels Jocs, una xarxa estatal d'hospitals i escoles en situació precària, els comptes de l'Estat en números vermells i una greu crisi de seguretat que es farà sentir quan els 85.000 militars i policies mobilitzats pels Jocs tornin a les seves funcions i els focus de la premsa internacional i l'últim llum del Maracanã s'apaguin. Serà llavors, en el silenci de la ressaca olímpica, quan Rio s'haurà de mostrar veritablement victoriosa.