Badalona o el miracle de caminar sobre el mar

“Hosti, però si això sembla Miami!”, deixa anar el meu amic Dani quan descobreix el nou passeig marítim de Badalona, ple de runners, patinadors i xiringuitos guais que abans eren senzills locals de pescadors. El passeig, amb arbres elegants sobre una estreta franja de sorra, havia acollit durant anys un enorme aparcament de ciment. Era el lloc on es deixava el cotxe per anar al cor de la ciutat: la Rambla i el comercial carrer del Mar. Ara és l’escenari de la Badalona que ha deixat enrere, sense oblidar-lo, el seu passat industrial i s’apropa tímidament al turisme. Però convé no enganyar-se: la ciutat té els seus atractius, sí, però no és una destinació d’estiueig; és més aviat un preludi interessant o l’epíleg feliç de les vacances.

El pont del Petroli és la nineta dels ulls d’aquesta nova Badalona. És un pont de ciment, robust però esvelt, que s’endinsa més de 200 metres en el mar. Recorre’l, especialment a primera hora del matí o a última hora de la tarda, et fa sentir la màgia de caminar sobre l’aigua cap a un horitzó blau, llunyà, desconegut. Des de la plataforma central s’obté una vista interessant del litoral de Barcelona: les tres xemeneies de Sant Adrià, el Fòrum, l’hotel Vela... Potser per això ha atret visitants de fora de la ciutat i fins i tot estrangers: un amic jura i perjura que ha vist “noies sueques” fent fotos del pont i de l’escultura que en presideix l’entrada: una estàtua de bronze cedida per Anís del Mono en la qual el cèlebre mico humanoide (amb l’inequívoc aspecte de Charles Darwin) observa hamletianament una ampolla adiamantada d’anís que sosté amb la mà esquerra.

El simpàtic simi ha estat objecte d’atacs vandàlics (no sabem si per part de darwinistes, creacionistes o simplement quinquis, que també n’hi ha), però el pont del Petroli és el nou emblema de la ciutat i fa les delícies d’instagramers i amants dels selfies. L’estructura ha aparegut fins i tot en un anunci de l’iPhone 6. Construït originalment amb fusta, el pont va servir per descarregar productes petrolífers fins al 1990. S’havia de tirar a terra, però l’obstinació d’un veí, el pastisser Josep Valls, el va salvar. L’empremta industrial està molt viva al nou bulevard, que conserva la fàbrica d’Anís del Mono (l’olor dolça de l’anís es fon amb la del mar), una xemeneia del segle XIX o l’espectacular fàbrica CACI, d’estil Manchester, que s’ha rehabilitat i espera nous usos.

Badalona és una ciutat de cicatrius, com la de la via  del tren

Badalona és una ciutat de cicatrius. Com la via del tren, que passa molt a prop de la platja. Els visitants més punyeters es queixen que el pas dels trens fa tremolar els plats de braves o interromp les migdiades a la platja. A mi, en canvi, em sembla que la via –soterrar-la s’ha descartat perquè seria caríssim– està adherida a la pell de la ciutat. L’altra ferida és l’autopista, que actua també com a separador socioeconòmic. Simplificant, per sota de l’autopista hi ha la Badalona de tota la vida, la que mira al mar, i per damunt hi ha la Badalona d’al·luvió, la que s’enfila a la muntanya, la dels emigrants andalusos i castellans que en el seu moment votaven el PSUC i avui aposten pel populista Xavier Garcia Albiol.

Arribar al centre des de la perifèria no ha estat mai fàcil. D’adolescent, l’opció més explorada (per econòmica) consistia a caminar durant 45 minuts: baixar els costeruts carrers amb noms de verges i de planetes; recórrer l’antiga via augusta amb la por de ser assaltat a l’altura del barri de Sant Roc (m’agrada el teu rellotge, me’l dónes?); recordar temps millors de la Penya davant de l’Estadi Olímpic (aquell triple de Corny Thompson!) que un dia va ser canòdrom; i arribar, per fi, al mític frankfurt del carrer del Mar, sempre ple a rebentar. El recorregut al revés es feia més dur (per les pujades) i de vegades recorria a un tusa (així es coneixen aquí els autobusos). Poca gent del centre ha fet aquest camí, tret que sigui per anar a comprar a l’Ikea, que va obrir a Montigalà la seva primera botiga a Catalunya.

Els encants dels barris són difícils d’apreciar a primera vista, però n’hi ha. L’antic escorxador de La Salut, inaugurat per Alfonso XIII el 1927, és una joia noucentista. El parc del Gran Sol, a Llefià, és només una mola de ciment, sí, però ara acull també festivals de música i el seu nom té clares ressonàncies asteques. Si tenim sort, caminant per Sant Mori podem topar amb la botiga de les calces, un local que, malgrat que fa anys que només ven llaminadures, segueix exhibint llenceria fina a l’aparador.

El centre és una altra cosa. A la Rambla (paral·lela al mar) segueixen dempeus boniques cases amb badiu (paraula autòctona que designa un pati interior) i aroma de poble. Pujant aquests carrers s’arriba al Museu de Badalona, centre neuràlgic de Baetulo. De la Badalona romana es poden visitar les termes, una casa de mosaics amb dofins o el jardí de l’il·lustre romà Quint Licini. Arribats a aquest punt, val molt la pena aturar-se al barri amb més encant de la ciutat: Dalt la Vila. La vila medieval conserva una autenticitat que els visitants aprecien i els veïns detesten: carrers mal asfaltats, com de fa sis segles, i racons impossibles.