L’‘Obra’ encoberta

La bona fe no és infal·lible i, per descomptat, no equival a una patent de cors. Igual que la paciència és, de vegades, una virtut, la santa paciència es converteix en un vici o una estratègia massa còmoda i, finalment, covardament inhibidora. Amb la bona fe passa el mateix: l'excés de bona fe és una manera defectuosa de credulitat i un egoisme disfressat de virtut.

El missatge que m’ha enviat el cap de premsa a Catalunya de l’Opus Dei, Miquel Codolar, m’ha deixat totalment sorprès. Amablement em convidava a rebre la resposta en privat i en persona de les preguntes que vaig formular en públic fa uns dies en aquestes mateixes pàgines. Els meus recels neixen de la meva formació històrica: l’Opus Dei va constituir una força política, financera i mediàtica potentíssima i visible, gairebé espectacular, durant almenys dues dècades, els anys seixanta i setanta. I, no obstant això, semblava que avui havia perdut potència i força, com si ja només fos una institució residual i no tingués el poder i la influència que havia tingut. Com a historiador i recelós –l'historiador o és recelós o no és historiador–, jo sospitava que l'estratègia d'acció de l’Opus Dei havia canviat, escarmentat per l'evidència que la sobreexposició mediàtica havia perjudicat la seva imatge pública, per la qual cosa optava per l'estratègia contrària per complir amb l’apostolat a la terra del poder.

L'opacitat i l'encobriment són l'estratègia que l’Opus Dei adopta de cara a la societat de la comunicació i de la transparència

Tot i la radiant bona fe del missatge del cap de premsa, no vaig sortir de dubtes. Va insistir a veure'ns personalment, i vaig insistir a demanar-li els enllaços, els títols, els reportatges o els informes que permetessin conèixer amb alguna fiabilitat els àmbits en els quals l’Opus tenia una presència rellevant, regular o només testimonial. D'aquesta manera, no només sortiria jo de dubtes sinó tots: l’Opus Dei podria escollir la transparència de bona fe i explicar on propaga les seves conviccions, què utilitza per difondre-les benèficament i sobre quins pivots materials gira el seu apostolat espiritual.

Em sembla que no li va semblar una bona manera de santificar el treball, perquè el tercer missatge del cap de premsa era una altra amable envestida contra la meva bona fe: em proposava entrar en diversos enllaços del web que em feia arribar. I en aquest moment la meva bona fe, la seva i la del sursum corda van esclatar, perquè aquests enllaços enviaven a la pàgina promocional de l’Opus –qui som, preguntes més freqüents (precisament), etc.–. Codolar feia de cap de vendes i de màrqueting alhora. Des de llavors estic informat de què puc llegir a l’estiu, conec els passos del beat Josepmaria (que era aragonès) i he après a créixer com a família per aprofitar l'estiu, tots ben junts. Per descomptat, en cap d'aquests enllaços hi havia cap notícia sobre l'activitat institucional o empresarial o mediàtica de l’Opus Dei, de manera que no em va quedar més remei que pensar que Miquel Codolar es reia discretament de mi, o bé que fingia que no havia entès que li demanava informació.

L'opacitat i l'encobriment són l'estratègia que l’Opus Dei adopta de cara a la societat de la comunicació i de la transparència, la qual cosa no deixa de ser la millor metàfora de l'ètica reaccionària i ocultista que practica la secta. Els llibres que l'expliquen millor són els dels qui van abandonar la disciplina de l’Opus i van aconseguir escapar-se’n amb violència moral i dolor personal. Quan ja no seguia les seves doctrines, el meu pare, en Vicenç, va escriure una novel·la amb un retrat brillant de la personalitat d'Escrivá, En nombre del padre, amb un pròleg interessant de Vázquez Montalbán (i l'editorial, Bruguera, va desaparèixer l'any següent). Alguns dels testimonis més esfereïdors sobre el rancor i la venjança que practica l’Obra amb els seus desertors han estat relatats per les paraules de l’arquitecte Miquel Fisac o per les d'una dona que va abandonar una secta profundament misògina i va tenir el coratge d'explicar-ho incomplint la doctrina de l'encobriment i l'opacitat, Mari Carmen Tapia, Tras el umbral. Una vida en el Opus.

De moment, aquest llibre i alguns dels estudis d'historiadors han servit per saber què va ser l’Opus Dei. Però avui l’Obra segueix encoberta, i jo, en canvi i de bona fe, segueixo convençut que deu haver-hi raons legítimes i públiques per defensar la bona obra de l’Obra, però on són? Senyor, on són?

Jordi Gracia és professor i assagista.