Les coses de l’Opus Dei

Encara que ja fa uns anys que va morir Josep Cisquella, em continuo recordant dels seus quadres i del seu humor, sobretot durant els estius. He deixat culpablement de trucar a la seva dona, no he anat a les últimes possibilitats de retrobar-los, a ella i els quadres d’ell, i, no obstant això, em continuo recordant de les carpetes que va dissenyar per als estudiants de la UPC i de la terrassa del seu pis a la plaça Tetuan, amb vista a la Monumental. Allà va assistir durant anys a l’agonia d’una festa que era un funeral en viu, mentre s’enterrava dia a dia una afició sense relleu generacional i que havia anat quedant desplaçada com a simple etapa d’operadors turístics.

Però els toros continuen agradant a molta gent, inclosa la perifèria dels toros i els Sanfermines de Pamplona que empatxen. Fernando Savater s’extasia abstret però irònic en les seves memòries en fantasiejar de tornar a aquella gresca feliç, i no he pogut deixar d’associar totes dues coses amb una pel·lícula dolenta que és alhora un viatge al passat salvatge d’aquest país catòlic. Jorge Grau dedica la meitat del metratge de la seva pel·lícula La trastienda, rodada el 1975, a registrar en forma de documental les corregudes dels animals i les graderies de la plaça, les balconades engalanades, les borratxeres col·lectives monumentals i els assetjaments rutinaris dels mossos a les mosses. La pel·lícula no sap explicar bé el que importa, malgrat tot, és a dir, que a la rebotiga d’aquesta festa religiosa i comunal hi ha la duplicitat estructural d’una comunitat catòlica protegida i legitimada sota el protocol de la festa, dels toros, del sant patró i la resta de la panòplia: una metàfora diminuta però sorollosa de l’Espanya catòlica i barroca.

El bell nu de la malalta protagonista, María José Cantudo, va ser, pel que sembla, el primer integral en una pantalla de cinema, però per descomptat és molt més obscena i directament pornogràfica una altra cosa, que no té a veure amb la delicadesa d’ella, sinó amb la neurosi repressiva d’ell. Perquè el metge per a qui treballa ella a l’hospital és un membre actiu de l’Opus Dei a qui brolla la sang de la mà amb què estreny el petit crucifix mentre resisteix heroicament la temptació eròtica de la noia maca, refrescant i enamorada. Com a bon serf de la secta, aguanta la mortificació fins que un passeig casual descobreix l’engany a l’espectador: ha corregut la sospita pública d’un embolic adúlter entre tots dos tot i que no sigui cert, i a més tant és si ho és o no; el que importa aquí, a Pamplona i a Espanya, sobretot si ets catòlic i molt especialment si ets de l’Opus Dei, és que no ho sembli, tant si ho has fet com si no. I en aquest pacte de sang d’hipocresia social hi ha el punt de mira de la nit sanferminera que passen junts el metge de l’Opus i la seva infermera, encara que només sigui una i sense consumar. Qui sí que consuma és la seva dona, com a presumpta víctima que decideix sacrificar la seva plàcida vida com a deure envers la decència social i se separa molt altiva i senyora, malgrat que és ella qui compleix rigorosament amb l’adulteri catòlic ficant-se al llit cada vegada que pot amb el millor amic del seu marit de l’Opus.

És veritat que fa pocs anys Camino va ser una estupenda recreació dels índexs de sinistralitat moral que aconsegueix una secta integrista. Però no deixa d’assaltar-me la certesa que el poder de l’Opus Dei ha desaparegut de la vida pública, dels reportatges i de les coses sabudes, com si hagués deixat d’operar a la vista per operar a l’ombra, escarmentat potser, o més ben adaptat que d’altres a l’exercici del poder en la nova societat: on és avui el poder de l’Opus, com l’exerceix, qui el canalitza, quins mitjans influeix o on fructifica la seva pressió? Com regula els crèdits i a qui els concedeix, si ho fa o pot fer-ho? Quina és la rebotiga de l’Opus Dei avui, més enllà del jocós “visca Hondures” de Federico Trillo o de l’impertorbable art de la guerra bruta de Jorge Fernández Díaz? Qui explica les corregudes d’aquest toro, a Pamplona o fora de Pamplona?

Jordi Gracia és professor i assagista