Quan els atletes eren els déus de l’estadi

La malenconia és inevitable a dos quarts de deu d'una nit primaveral, encara que sigui hivern a Rio. Quatre gats amb prou feines tacaven el color blau dels seients de les tribunes del camp de futbol de Botafogo, a la barriada d'Engenhao, convertit durant 10 dies en estadi olímpic. A la pista, alguns dels millors atletes del món disputen la cursa que han estat esperant quatre anys. Genzebe Dibaba acaba de córrer amb la seva gambada hipnòtica. S'espera Wayde van Niekerk, LaShawn Merrit, Kirani James, Dafne Schippers, Shelly-Ann Fraser-Pryce… Malgrat els intents dels animadors pels micròfons i de quatre grups de turistes que s'esforcen amb banderes que intenten mobilitzar una onada entre els buits, l'ambient és el d'un partit d'un torneig de futbol d'estiu trist. Al matí, Almaz Ayana ha batut el rècord del món de 10.000 metres  en la carrera més increïble que es recorda. La van aplaudir en directe pocs milers d'espectadors, poc animats. A la nit, tampoc va despertar l'entusiasme que mereixia la victòria de la nord-americana Michelle Carter, amb un últim llançament de 20,63m amb el qual va superar i va derrotar Valerie Adamas, que dominava el concurs amb 20,42m des del segon intent. Hauria estat el tercer títol olímpic de la neozelandesa, campiona a Pequín i Londres.

A Londres, a Pequín, a Atenes, a Sidney, en tots els Jocs també del segle XX, de l'estadi, l'orgull de d'enginyeria i arquitectura dels seus organitzadors, el símbol més perdurable, irradiaven els Jocs a la resta de l'anell olímpic, i l'estadi s'alimentava de l'emoció dels seus voltants. Eren els temps en els quals els atletes eren els déus olímpics. A Rio, l'atletisme, els atletes, els déus, la flama, l'ànima dels Jocs, han estat deslocaltzats. L'esport més estès, juntament amb el futbol, del programa olímpic, el seu nucli històric, és secundari. A Usain Bolt se l'espera el dissabte al migdia a Rio per a les sèries de 100m que mesuraran també la seva capacitat de convocatòria en el centre d'un barri deprimit de la ciutat brasilera..

Lluny de l'estadi i lluny de l'anella olímpica, en una platja llunyana, Miguel Ángel López i Álvaro Martín van ser derrotats per la pressió, pel seu increïble nivell d'autoexigència, a la final dels 20 quilòmetres marxa en la qual hi havia dipositades grans aspiracions. No va ser el millor dia de l'atletisme espanyol, que els seus set restants participants a la jornada van ser eliminats a la primera.

El tennis segueix sent un esport olímpic respectat perquè Rafa Nadal s'ha obstinat a elevar el nivell d'un torneig que sense el seu entusiasme seria gairebé de poble. Al costat de Marc López, el mallorquí va guanyar el doble davant dels romanesos Mergea i Tecau. En un ambient olímpic genial, en el qual es concedeix el mateix valor a totes les medalles, una derrota dels espanyols hauria comptabilitzat com una victòria, una medalla mé . L'or dels tennistes és el tercer d'Espanya a Rio, on ja és 12a en el medaller, i la primera dels seus esportistes masculins. Les dones guanyen 4-1 amb l'or i el bronze de Mireia Belmonte --quarta, en els 800m en els quals Katie Ledecky va batre el rècord del món--, l'or de Maialen i el bronze de l'última arribada al club, l'halterofila Lydia Valentín, que aconsegueix rebre el seu premi en el va demanar setmanes després que en els despatxos la proclamessin campiona de Londres 12, on havia quedat quarta, per desqualificació per dopatge de les tres primeres.

A la piscina, Michael Phelps no va guanyar els 100m papallona, sinó que va compartir la plata amb dos nedadors més. El còmput de la seva glòria és una operació aritmètica cada dia més complicada. D'un total de 26 medalles aconseguides en quatre Jocs, des d'Atenes 2004, el millor nedador de la història té 22 d'or, 13 d'elles en competició individual. El compte de Rio ja va per quatre ors (dos individuals) i una plata.

Per triomfar al mercat de les medalles, el Regne Unit va decidir en ser triat per organitzar Londres 12 invertir amb cap un pressupost sense fons provinent de la loteria. Van buscar especialitats en les quals el ràtio nombre de participants-nombre de medalles fos especialment avantatjós. Tots els comptes els van portar al ciclisme en pista, que van dominar a Pequín i a Londres i dominen a Rio. De l'èxit en els velòdroms va néixer una moda i una afició terribles, que han arribat a la carretera, on els britànics guanyen el Tour quan volen gràcies al mètode imposat en la pista. Les seves grans figures del velòdrom sense el retirat Chris Hoy i  Bradley Wiggins, que va néixer en la pista peraltada per arribar al Tour i tornar al pinyó fix en els seus últims anys. A Rio, Wiggins, que ja és noble, ha guanyat un Tour i posseeix el rècord de l'hora, va guanyar el divendres la seva cinquena medalla liderant el quartet de persecució que va batre el rècord del món, fregant ja la barrera dels 3m 50s per als quatre quilòmetres. És el seu cinquè títol olímpic, quatre en velòdrom i un en la contrarellotge de Londres.