Sílvia Marsó: “La meva voluntat és treballar a Catalunya, i no me’n surto”

Sílvia Marsó (Barcelona, 1964) fa tants anys que viu a Madrid que està convençuda que més d'un es sorprendria si descobreix que parla català. Va néixer al Poble Sec i va estudiar a l'Institut del Teatre. El 1989 es va establir a la capital d'Espanya tot i que anteriorment ja hi havia treballat a Madrid en papers coneguts pel gran públic com per ser la presentadora de 'Los Sabios' a TVE o hostessa del concurs 'Un, dos, tres'. El novembre del 1987, Mayra Gómez Kemp l'acomiadava explicant a l'audiència que Marsó havia d'assajar per a una obra de teatre que dirigiria a Madrid Alexander Herold. El 1989, l'any que s'instal·la a Madrid, segons el currículum disponible a la seva pàgina d'Internet, Marsó va participar a l'obra de teatre 'La loca de Chaillot' i va participar a la representació de 'Ocho Mujeres' de TVE.

Marsó ha ampliat la seva vessant professional com a productora. Assegura que l'augment de l'IVA cultural la fa ser molt més curosa a l'hora d'embarcar-se en noves produccions. Actualment està enfeinada amb la preproducció de '24 hores a la vida d'una dona', un treball breu de Stefan Zweig del qual Marsó ha comprat els drets en castellà i en català. La versió en castellà s'estrenarà el febrer del 2017. Marsó està buscant sales per estrenar l'adaptació en català i portar l'obra en una gira per Catalunya que s'estengui fins al 2018.

PREGUNTA. Des del 1989 i fins al moment actual, com ha evolucionat la presència catalana a la cultura de Madrid?

RESPOSTA. Quan em vaig establir a Madrid va ser per feina. La indústria cinematogràfica, televisiva, fins i tot la teatral, estaven més presents a Madrid. Aleshores la indústria catalana no estava tan desenvolupada. No es feien sèries, es feia algun dramàtic. Es feia alguna pel·lícula, però no n'hi havia tantes en català com ara. I teatres, n'hi havia els que tots coneixem, teatres meravellosos, però a Madrid hi havia més opció. I a Madrid m'oferien un treball rere l'altre.

P. La classificació de 'Barcelona, ciutat de teatre i Madrid, del cinema', no existeix?

R. És una cosa cíclica. Ara mateix el cinema que s'està fent a Catalunya és potser més interessant que el que es fa a la resta de l'Estat. Perquè és més innovador.

P. Quins exemples tens en ment? Algú com Cesc Gay?

Els actors tenen necessitat de treballar encara que sigui sense guanyar diners”

R. Sí, en Cesc Gay, o 'El camí més llarg per arribar a casa'. És molt interessant el cinema que s'està fent a Catalunya. Igualment crec que l'audiovisual que s'està fent per a televisió és molt bo. La productora Diagonal Televisió també està a Madrid perquè fan un producte molt bo, és inevitable. Quan jo vaig venir a Madrid, aquí hi havia la indústria més puntera, però ara la cosa està molt repartida.

P. Quins altres exemples es poden posar d'aquests cicles?

R. La sala alternativa, de petit format, a Barcelona tenia una força important durant molts anys, els 90, els 2000. I de sobte hi ha hagut una explosió a Madrid, d'aquest tipus de sala, de producció petita, des del 2008. Obren moltes possibilitats, potser s'ha quadruplicat.

P. Com s'explica això? Hi ha una política cultural que ho ha promocionat?

R. No, això és la crisi. La gent té necessitat de treballar encara que sigui sense guanyar diners. És un tema horrible del sector: un 70% dels actors a Espanya no poden guanyar-se la vida amb la seva professió. Em sorprèn perquè ara és aquí, a Madrid, que hi ha la producció alternativa més potent.

P. Per què es continua parlant de l'Institut del Teatre com si fos una excepció en la formació d'actors?

R. Perquè és una institució centenària, és una entitat històricament amb molt de pes. A Madrid hi ha la RESAD (Reial Escola Superior d'Art Dramàtic), però no ha tingut aquest reconeixement tot i que ha servit perquè surtin generacions i generacions de bons actors.

P. On es nota que Madrid és una capital d'Estat en qüestions escèniques?

R. En teatre només hi veig una diferència: com que tothom ha de passar per Madrid per fer tràmits, com que és una ciutat que té molt de turisme espanyol, aquí hi proliferen els musicals de gran format, de franquícia, que tenen un públic itinerant. Això abans no hi era. A Barcelona això no ho veig perquè és plena d'estrangers, i els estrangers no acostumen a anar al teatre. Però Barcelona està al nivell de Madrid en oferta, siguin capitals d'estat o no.

P. S'han creat dues realitat professionals paral·leles entre Barcelona i Madrid? Ho pregunto perquè el 2014 a TV3 vas dir que ningú et truca des de Catalunya per treballar.

R. Això ho comentem amb companys que viuen a Madrid: sembla que si marxes a Madrid per un període llarg, a Barcelona ja no compten amb tu.

P. Però als 80-90 també era així?

R. Potser més aleshores, perquè la indústria catalana no estava tan desenvolupada. Però no em truquen el que jo voldria. Jo vull treballar a Catalunya, amb la meva llengua materna, i no tinc moltes oportunitats, i em sap greu. Trobo que és injust perquè la meva voluntat és treballar a Catalunya, i no me'n surto.

P. I això és perquè s'han convertit en dos mons a part?

R. No. Això depèn de que a algú se li ocorri trucar-me per fer una sèrie a TV3. I això ho canvia tot. Li va passar el mateix a la Mercè Sampietro. Ella treballava a Madrid, un dia la van trucar i no ha parat. Un dia em trucaran i potser diran «mira, si parla català», perquè potser no saben que sóc catalana.

P. Les coproduccions entre entitats de les dues ciutats, per quin moment passen?

R. Entre els teatres públics que pertanyen a la Generalitat, al Ministeri o a la Comunitat de Madrid, es continuen fent algunes coproduccions, però en el sector privat no se'n fa ni una, excepte entre les productores Focus i Pentación.

P. Com ha evolucionat a Madrid, al teu entorn, el debat sobre la independència de Catalunya?

R. El debat s'ha diluït perquè ja s'ha acceptat la voluntat d'una part de la població catalana. Recordo aquell primer 11 de setembre tan intens –2012–, aquí tothom es va sorprendre. Jo no em vaig sorprendre perquè tinc família allà i sabia quin era l'ambient. Però a Madrid allò va ser nou i arran d'aquell 11 de setembre se'n va parlar molt. Ara el tema està assumit.

P. Ets nascuda al Poble Sec. Hi ha algun sector de Madrid que et recordi el barri de la teva infància?

No hi ha cap barri de Madrid que s'assembli a cap barri de Barcelona. Són dues ciutats tan diferents que és molt difícil trobar-hi cap paral·lelisme. Cap racó, ni l'aire que s'hi respira; tot és molt diferent. Tinc amics catalans i parlo amb ells, és l'únic paral·lelisme. No s'assemblen gens. Ni els horaris. Jo sóc catalana i tinc com un xip al cap que ara que sóc productora, a les nou del matí ja començo a treballar. I a Madrid es fa el mateix però tot comença una mica més tard i acaba una mica més tard.