Si sou de Vilartagues

Ser de Vilartagues marca. “Fins i tot el nom sona malament”, deia un amic no fa gaire. No hi estic gens d’acord. I és una pena que ningú visiti Vilartagues, amb la seva comissaria dels Mossos, la gasolinera i la botiga de llaminadures. Una mena de micro-Andalusia mossàrab, amagada als afores de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).

Si sou de Vilartagues, la resta de Sant Feliu queda una mica lluny. Viviu a dalt, els altres viuen a baix; parleu castellà, els altres, català; teniu la vostra pròpia colla per al Carnestoltes i la festa major (que justament és aquest cap de setmana), i els altres, la seva.

Però si sou de Vilartagues, un dia salteu la frontera. En la meva època, era quan començaves l’institut. Després d’una carretera serpentejant, que sembla que divideixi la muntanya en dos, apareix l’IES Sant Elm. Vilartagues queda lluny, molt si s’és de poble (pels de ciutat tot és a prop), però el que té de bo és que es fa campana a l’ermita de Sant Elm, el lloc màgic des d’on el 1908 l’escriptor Ferran Agulló (que no era de Vilartagues perquè llavors no existia) va batejar la Costa Brava.

Després es pot seguir per la carretera que porta a Tossa de Mar, la GI-682, que voreja la brava costa, i assenyalar la casa de la baronessa Thyssen (no se sap gaire bé quina és, però qualsevol passa), o parar a la cala nudista, i espectacular, del Senyor Ramon, o seguir fins a la dels Canyets, a Rosamar, i fantasiejar amb la idea de mudar-s’hi algun dia amb les amigues, amb les quals s’ha fet un jurament de sang per a la solteria eterna.

Perquè si sou de Vilartagues és clar que feu campana. Alguna, de tant en tant, sense abusar-ne. Però tot queda tant en família que el professor de Filosofia pregunta on paren els escapistes, i surt la classe sencera a la recerca de la muntanya, per allò que Mahoma no hi ha anat, i al final la lliçó de Filosofia es fa en unes escales al costat del mar, a prop de l’hotel Eden Roc, on la llegenda diu que es gravaven pel·lícules porno i que, en tot cas, serien les pel·lis porno amb més bon gust de la història. Quines vistes.

Si sou de Vilartagues també podeu triar l’hostal Zurich com una bona alternativa a l’institut. És gairebé tan cèntric com el de plaça Catalunya: a tocar del monestir benedictí, la porta ferrada (que dóna nom al festival de música estiuenc), a quatre passes de l’Ajuntament i quatre més de la platja. Allà podeu demanar un negret, dels que fan a la pastisseria Gironès, i encara que la recepta és gairebé tan secreta com la de la Coca-cola, és garantia d’un bon berenar. Fins i tot un fugitiu, en Luis G., es va refugiar al Zurich després de matar un home a Viladecans. Els Mossos el van detenir (perdoneu per la digressió criminal, és d’ofici).

Si sou de Vilartagues, la primera nit de festa s’estrena a Palm Beach. Ara això ja no pot ser perquè la discoteca al costat del mar —i “al costat del mar” és literal, amb la platja com a jardí— llangueix, tancada. Perquè de festa, el que és festa, no n’hi ha gaire, a Sant Feliu. A part de prendre un mojito tranquil al Juanita Banana, els de Vilartagues i la resta ho tenen clar: Platja d’Aro és l’única alternativa, a només 6 quilòmetres. És on cal anar a treballar, comprar, sortir, lligar… Fins i tot a fer una flashmob. Tot i que n’hi ha que recorden un altre Sant Feliu, en una època daurada de la indústria del suro, on els ganxons rivalitzaven amb Palamós, que va guanyar i es va quedar amb el port més important de la zona, a més de l’hospital.

Si sou de Vilartagues i havíeu estudiat a l’escola Cor de Maria, passàveu cada dia per un dels nou hotels dels germans Anlló: el Joan i el Francesc, que van morir sense família i sense testament. La gestió del patrimoni durant 14 anys ha estat dura per a l’Ajuntament i la Generalitat, però sembla que un grup rus es disposa a reobrir dos dels hotels reconvertits en un, de 4 estrelles, amb 65 habitacions, a la Rambla del Portalet. Tristament abandonat segueix el monumental Panorama Park, des d’on es veu tota la badia.

Si sou de Vilartagues, tampoc falteu al mercat els diumenges, on la família Donaire ven la fruita a un client molt disputat amb els pagesos. També visiteu el mercat de roba, al passeig marítim, pel que hi pugui haver. De pas, no és sobrer acostar-se a Can Miquel, la carnisseria de l’incansable Marc Palahí, que no tanca ni el dia de les seves noces (literal també).

Si sou de Vilartagues, us agrada el futbol. Sobretot durant l’adolescència, quan el pla de diumenge és comprar pipes i anar a veure el xicot, que obligatòriament juga al Vilartagues Futbol Club i té un Opel Kadett. Però també toca animar el Guíxols, que el grup d’amics és ampli, i envejar-los perquè, en aquella època, ells tenien gespa i el Vilartagues, no.

Si sou de Vilartagues, aneu al Corsari qualsevol dia de festa i demaneu uns calamars a la romana. Des de la terrassa es veu l’edifici de Salvament Marítim, on els objectors de consciència passaven la mili. O es pot triar el senyorial Casino dels Nois. O en lloc de lliurar-se a l’oci, es pot estar a la moda i optar per l’esport, pujar a la bicicleta i recórrer la via verda, que entre el 1892 i el 1969 unia en ferrocarril Girona i Sant Feliu.

Si sou de Vilartagues (Vilartagues o Vilartagas?) i un dia us n’aneu, sempre sereu de Vilartagues. Com li va passar al periodista Agustí Calvet, Gaziel, que va marxar a Barcelona però té una escola amb el seu nom al poble, o al president Josep Irla, que va morir en l’exili. Perquè potser algú emigra de Sant Feliu, però mai se’n va.