Una illa de decència

John Carlin va publicar dilluns passat a EL PAÍS un article que jo hauria desitjat escriure. Potser el seu títol, “España: isla de decencia y sensatez”, pecava d’excés d’optimisme, de vegades cal provocar perquè et llegeixin. Però faig meu el contingut, tant la lletra com, sobretot, l’esperit. És a dir, també penso que Espanya no funciona tan malament com diem els espanyols, cada dia, a totes hores. I només cal mirar fora per adonar-nos-en.

Carlin és un periodista mig anglès, mig espanyol, de molt llarg recorregut, col·laborador dels diaris anglosaxons més coneguts, des de The New York Times al Financial Times, i especialment The Independent dels bons temps, passant per molts més, i des de fa anys també d’EL PAÍS. Ara poden llegir-lo cada dilluns, signa la sèrie El factor humà en record —a banda de Graham Greene— del seu famós reportatge novel·lat del mateix títol sobre Nelson Mandela i la seva habilitat per aprofitar l’esport com a element de reconciliació nacional a Sud-àfrica, després de la fi de la segregació racial. Carlin és un ciutadà cosmopolita, el món és el seu hàbitat natural, es nota en els seus escrits: sol raonar comparant països, societats, pobles i persones. Res del que és humà li és aliè.

En el seu article comença provocant amb ironia punxant: “Qui es pensen que són els espanyols? Tan vanitosos ells, vantant-se que dolents que són els seus polítics, creient-se els amos de la mediocritat. No s’adonen que en l’esport del populisme barat, la irresponsabilitat i l’estupidesa, senzillament no competeixen a escala internacional? Que els vells complexos respecte no només als Estats Units i Anglaterra sinó a la resta d’Europa ja no tenen raó de ser?”.

Som vanitosos pels defectes dels nostres polítics? Doncs sí, sincerament, així ho crec. I som vanitosos perquè presumim que nosaltres, els espanyols, no som com ells, com els polítics. Potser perquè no ens mirem a nosaltres mateixos, no ens posem davant del mirall: som uns ciutadans perfectes, en la nostra professió, en les nostres obligacions amb l’Estat, en la nostra moral pública? Siguem sincers en respondre.

Fa uns anys vaig sopar amb uns vells amics de joventut. Em van convocar per parlar de política pensant que jo hi entenia més que ells i podia aclarir-los certes idees. Durant el sopar el tema recurrent va ser la corrupció política, el límit al qual s’havia arribat, que intolerable que era la situació. Van sortir, naturalment, els casos Palau, Gürtel, ERO, etc. El resum del sopar: els polítics són tots uns corruptes, és un desastre nacional, així de simple. Paguem l’escot, damunt de la taula va quedar la factura i la propina. En aixecar-nos, un va dir amb tota naturalitat: “Que ningú no aprofita aquesta factura?” Immediatament un altre se la posar a la butxaca. A la vorera, davant del restaurant, just abans d’acomiadar-nos, els vaig dir: “Hem estat treballant perquè justifiqueu que aquesta factura la desgraveu dels impostos?” “Va, això no és res comparat amb el que roben els polítics!”, em van respondre, vanitosos, moralment superiors. Era com dir-me: “Sisplau, no ens comparis amb aquests indesitjables, amb aquests inútils i corruptes”?

Carlin replica als seus amics espanyols que menyspreen els nostres polítics fent una senzilla comparació amb la demagògia brutal i les mentides constants de la campanya de Trump i dels partidaris del Brexit, amb els partits populistes de França, Alemanya, Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Dinamarca… Aquí, a Espanya, no hi ha res d’això, defensa Carlin. Iglesias és “el súmmum de la sensatesa, la mesura, el pragmatisme i la racionalitat” comparat amb tots aquests populistes estrangers, i Rajoy “no és populista, és l’antidemagog, fa poc i no diu res, l’esquerra espanyola el detesta, però no és un Trump, Farage o Marie Le Pen…”. Potser exagera una mica, sobretot quan escriu que “a diferència del que veiem en el món ric occidental, no hi ha res d’això a Espanya, una illa de decència envoltada d’un mar de mesquinesa”.

Aquests dies en què els nostres polítics estan demostrant que no tenen ni idea de l’art de pactar, clau en la política parlamentària, és difícil defensar-los. Però pensem en l’article de Carlin, crec que està carregat de raons. Els espanyols estem sumits en un excés de pessimisme, no tot està bé, però tampoc tot, ni de bon tros, va tan malament.