Per què s’ocupa?

Ocupar és utilitzar o viure en espais desocupats durant un temps indefinit sense el consentiment dels propietaris. S'ocupa per denunciar les dificultats d'accés a l'habitatge quan les taxes de pobresa, atur i precarietat laboral són molt altes, els salaris són baixos i els preus dels habitatges i dels lloguers són molt alts, a més de l'existència d'una gran quantitat d'habitatges desocupats. I per posar en relleu l'escassetat d'espais de sociabilitat i d'expressió artística no mercantilitzats per als joves, mentre existeixen espais desocupats, bastants d'abandonats.

Són fonamentalment de tres tipus: l'ocupació com a alternativa d'habitatge, per no pagar aquests preus tan alts i per fer l'experiència de viure en una comunitat intencional. L'ocupació conservacionista, per preservar cases i pobles abandonats o edificis històrics que s'havien de derrocar o que s'estaven deteriorant; en algunes de les cases i pobles ocupats s'ha desenvolupat l'agricultura ecològica, s'han utilitzat energies netes i renovables, i s'ha practicat el consum responsable. I l'ocupació per crear centres socials en els quals s'ofereixen serveis (bar, biblioteca…) i es posen en pràctica activitats i experiències col·lectives. En alguns d'ells també hi ha un espai d'habitatge per a les persones que els gestionen i dinamitzen.

En bastantes de les ocupacions observem una barreja de les tres modalitats. Per exemple, hi ha algunes ocupacions conservacionistes que també són alternativa d'habitatge i tenen espais oberts de sociabilitat. És el cas de Can Masdeu, ocupada i autogestionada des del desembre del 2001 per una trentena de persones que conviuen de manera permanent i que va resistir un intent de desallotjament el 2002. Entre els seus projectes hi ha horts comunitaris, agricultura ecològica, educació ambiental i un centre social. Des de l'inici han mantingut una estreta relació i col·laboració amb les entitats i les associacions de Nou Barris.

El moviment de les ocupacions utilitza fonamentalment formes d'acció de confrontació i la seva estratègia de lluita es basa en la desobediència civil. Entre les formes d'acció emprades cal destacar l'ocupació, la resistència passiva des de l'edifici ocupat durant el desallotjament, la concentració de protesta durant el desallotjament de l'edifici ocupat, la manifestació al carrer després del desallotjament de l'edifici ocupat i la reocupació després del desallotjament (al mateix espai o en un d'alternatiu).

Per a la gran majoria dels qui l'han practicat, un requisit imprescindible de la desobediència civil és que es faci de forma no violenta. Per què? En primer lloc, per una qüestió de principis ètics, morals o polítics. En segon lloc, pels inconvenients que presenten les accions violentes de cara a aconseguir legitimitat social i aliats polítics, ja que són condemnades per la majoria de la població, els mitjans de comunicació, els partits polítics, les organitzacions socials i les institucions democràtiques. I en tercer lloc, perquè la violència facilita la legitimació de la resposta repressiva de les autoritats i impossibilita que pugui ser realitzada per un nombre significatiu de persones a causa dels elevats costos personals que comporta la seva pràctica (presó, tortures i fins i tot la mort), a més de ser impotent davant de l'evident i aclaparadora superioritat de les institucions armades al servei de l'Estat (policies i exèrcits). 

Ara bé, quan la policia fa desallotjaments de manera violenta l'evolució dels esdeveniments és impredictible, entre altres motius perquè en les accions de resposta participa una diversitat de grups polítics i socials, alguns d'ells proclius a protestar destruint béns materials i fins i tot no defugint l'enfrontament físic amb la policia. Davant d'aquestes situacions, la criminalització del moviment de les ocupacions no només és injusta, sinó que porta a un agreujament del problema plantejat, que és fonamentalment social i polític i no d'ordre públic. El més assenyat és que els governs municipal i autonòmic intentin establir un diàleg amb el col·lectiu d'okupes i amb les associacions veïnals amb la voluntat d'acordar el cessament de la violència i l'inici d'un procés de negociació que es proposi com a objectiu la resolució del conflicte generat a través d'un pacte satisfactori per a totes les parts afectades. Difícil però no impossible d'aconseguir.

Enric Prat Carvajal és historiador i professor de Ciència Política a la UAB.