Impureses

La literatura i la política s’han portat sempre malament, perquè la veritat de la qual parla una és incompatible i esbiaixada respecte al tipus de veritat que fa servir l’altra. Semblen condemnades a un enfrontament sense solució i, tanmateix, alguns escriptors de l’últim mig segle han colonitzat una zona d’intersecció, un lloc gris on sobreneden en igualtat de condicions les veritats de la literatura i les veritats de la política.

La naturalesa invasiva de la novel·la és part irrenunciable del seu biotip estètic: no sap no ser invasiva, almenys des que Cervantes la va fer tan cobdiciosament bulímica com en El Quixot, copiant, imitant i reaprofitant tant de material escrit o oral com oferís el seu temps, memòria i lectures.

La diferència que ha aportat l’últim mig segle no sé si és transcendent, però sí que és patent: la seva manera de colonitzar la realitat ha deixat de fer servir la via de la ficció per acudir a la via de la facticitat i la documentació històricament recognoscible. Les novel·les de Balzac o les de Stendhal, les de Flaubert, Dickens, Clarí o Galdós s’inspiraven sens dubte en la realitat, en persones que van existir o fets que van succeir, però la novel·la els incorporava a un àmbit diferent de la realitat, que era la ficció: una realitat duplicada que no es corresponia amb la realitat empírica excepte per analogia, com un món paral·lel.

La direcció de la millor novel·la de l’últim segle ha estat la contrària. Ha optat per reduir cada vegada més l’espai buit o forat, de manera que ha anat apropant la novel·la com a ficció del que és real i el relat de la realitat fàctica per acabar mostrant una forma invasiva de colonització de la realitat dins de la novel·la.

La novel·la s’està fent en moltes llengües —anglès, alemany, francès, espanyol, noruec— com a substitució de la realitat, com a suplantació de la realitat, i no aspira a fingir com a fictici el que explica, sinó a fingir com a real el que és real. Necessita les armes de la novel·la de ficció per fer real el que ja és real, com si l’únic mètode convincent per fer real el que ja és real fossin els mecanismes de la novel·la de ficció.

Semprún va desenvolupar aquest joc abans que gairebé tothom, o des d’una manera de llibertat agònica que explica aquesta extravagant naturalesa del seu primer i gran llibre, El llarg viatge. Però no va abandonar el mecanisme tampoc trenta anys després, quan es va ensinistrar en quelcom encara més difícil i que s’assembla molt al que he descrit en el paràgraf anterior. Federico Sánchez se despide de ustedes (1993) és una novel·la que no inclou cap ficció, però sí que s’arma i concep des dels mecanismes, recursos i tècniques de la ficció, encara que no hi hagi ànim de ficció sinó de novel·la.

Rellegida al cap de vint anys de la seva publicació, apareix com una anàlisi lluminosa de la primera ona de pol·lució política que el PSOE havia de viure. Semprún escriu un any i mig després d’abandonar el govern socialista perquè Felipe González li ha demanat que cessi com a ministre de Cultura. Ho acorden tot dos el setembre del 1990 i el cessament es fa efectiu el març de 1991 perquè la invasió de Kuwait per Sadam Hussein aconsella aquest ajornament en plena guerra.

La novel·la és lleument artificiosa, com totes les de Semprún, amb els recursos de costura ostentosament visibles. Però alhora conté un esplèndid retrat del poder sense grumolls de ficció entorn de les patologies del PSOE i el seu antic guardià de la nit, Alfonso Guerra. El relat és implacable i valent, venjatiu sense dissimulació i satíric amb acarnissament, però el millor estava per arribar o no havia succeït encara quan escriu Semprún.

La novel·la es va convertir en pocs anys en una mena de profecia o de diagnòstic precoç entorn de les malapteses i les debilitats de l’última legislatura socialista, amb el cap de la guàrdia civil escapat i greus imputacions sobre el cap del Banc d’Espanya, a més de la difusió televisada dels cadàvers del terrorisme d’Estat del GAL. Semprún havia delatat l’atmosfera moral d’un de partit i el seu corc amb una novel·la que explicava alhora la veritat política i la moral, instal·lat a la zona gris de les impureses.

Jordi Gracia és professor i assagista.