Els propietaris de la ciutat

A qui pertany la ciutat? Aquesta és la pregunta que va sobrevolar la setmana passada en la conferència “Urban Age” organitzada per la London School of Economics a la Biennal d’Arquitectura de Venècia. El debat s’explica per la creixent pressió de lògiques globals sobre la ciutat. La immigració, el turisme o el capital global són només alguns dels fenòmens darrere dels debats urbans del moment. Quins drets atorguem als nouvinguts, com fer conviure visitants i residents o qui són els nous propietaris del sòl urbà són tres qüestions que avui remeten a la pregunta a qui pertany la ciutat. La resposta és aparentment senzilla: la ciutat, com tots els béns comuns, és un d’aquests espais i recursos que, sense ser de ningú, és patrimoni de tots.

No obstant això, com va assenyalar Saskia Sassen, assistim a un nou fenomen que està alterant les lògiques de poder fins al punt de posar en risc la noció tradicional de ciutat. Es tracta de la compra massiva d’edificis o peces senceres de teixit urbà per part de grans corporacions o inversors globals que comencen a dominar els centres de capitals com Londres, Nova York o Tòquio. En alguns casos, s’instal·len nous focus financers on abans hi havia edificis públics o governamentals que estaven inserits en la trama urbana i ara, en la seva nova funció, tenen uns requisits de seguretat que els separa del seu entorn més immediat i creen petites illes d’excepció a la ciutat. En altres casos, són inversions milionàries de diners provinents de la Xina, Rússia o el Golf Pèrsic que compren residències als barris més exclusius, no per viure, sinó com una forma d’estalvi o inversió. Així, sorgeixen en ple centre barris fantasmes en els quals no viu ningú, en una lògica que trenca la barreja pròpia de tot espai urbà, augmenta els preus del conjunt i crea noves fronteres a la ciutat.

No es tracta d’un fenomen nou. En la seva influent obra La ciudad global, Sassen ja alertava de les compres d’edificis per part de capital estranger a finals dels anys vuitanta. Llavors, més de la meitat dels edificis de la City de Londres ja eren de propietat internacional. Amb les desregulacions dels noranta i els nous instruments de mobilitat electrònica, va augmentar la transacció i la compra de sòl urbà cada vegada més entès com una mercaderia. Amb el temps, a més, moltes d’aquestes empreses van entrar en la lògica offshore, i algunes ciutats es van convertir en seus de societats fictícies que, de manera més o menys legal, estaven relacionades amb paradisos fiscals. El 2014, per exemple, el 54% de les compres de propietats de més de 5 milions de dòlars a Manhattan les van executar societats pantalla. Un percentatge molt elevat d’edificis emblemàtics com el Time Warner, el Plaza o el Warner pertanyen a persones que utilitzen societats fictícies per ocultar la seva identitat.

El problema d’aquesta compra massiva de sòl urbà no és que sigui de capital estranger perquè també existeixen inversors locals. Tampoc és necessàriament problemàtic que es tracti d’inversió privada. Les ciutats han estat sempre espais privilegiats de producció econòmica, comerç i intercanvi, i els principals motors de la industrialització. La iniciativa privada pot crear bons espais col·lectius. El problema de l’espai públic no és la propietat, sinó la funció.

La novetat és l’escala i l’impacte d’aquesta compra massiva d’edificis i sòl urbà. Sassen parla de “gegantisme urbà” per descriure el pas d’un teixit dominat per propietats petites, modestes i públiques a un altre d’immenses peces urbanes, cares i essencialment privades que redueixen la complexitat de la ciutat. Es perden espais de barreja i porositat i s’intensifiquen les fronteres dins de la ciutat. Espais abans oberts i accessibles es tanquen i desvinculen del context local. El principi d’urbanitat, entès com el vincle entre la vida íntima i la col·lectiva, entre l’autonomia individual i la convivència amb estranys, també queda seriosament danyat.

L’adquisició massiva de terres com a instrument de competència econòmica fa anys que actua a tot el món. És coneguda la compra de terres africanes per part d’empreses xineses o de la Bòsnia rural per les saudites. Ara el fenomen ha arribat a la ciutat i només confirma la progressiva pèrdua del territori com a últim reducte de sobirania democràtica.

Judit Carrera és politòloga.