Tocar-la en català

No hi havia res fet. Sí que hi havia la voluntat ferma d’aprofitar els vents de canvi després de la mort del dictador, però la llengua catalana estava aleshores despullada de tota estructura institucional i els recursos lingüístics es limitaven al vell diccionari Fabra i als esforços d’Enciclopèdia Catalana. El setembre de 1976, l’IEC encara no era reconegut com a autoritat lingüística (per decret ho va ser a partir de novembre), i fins a 1978 no va arrencar la seva tasca terminològica a través del Full lexicogràfic. Provar d’endreçar el vocabulari futbolístic per convertir-lo en un artefacte comunicatiu eficaç era llavors una feina majúscula.

Dos elements hi jugaven a favor, els quals podien compensar els nombrosos que hi anaven en contra (40 anys de monolingüisme mediàtic, sense anar més lluny): d’una banda, els precedents d’abans de la Guerra Civil, tant en premsa com en ràdio (diaris com el satíric Xut! i La Veu de Catalunya, i les retransmissions en català pioneres de Joaquim Ventalló); i de l’altra, la vigència del català en els usos col·loquials, amb un notable equipatge d’interferències del castellà però d’una genuïnitat, potser, més alta que la d’avui. La feina normalitzadora que en els anys successius es faria també en altres registres va ser empresa aquí de manera volenterosa, juntament amb el mateix Joaquim Maria Puyal, pel filòleg Jordi Mir (gran coneixedor de l’obra de Pompeu Fabra) i pel traductor Alfred Badia, que va adaptar a la llengua catalana el recull lèxic que el mateix Puyal va fer del castellà per a un treball acadèmic.

Trobem, així, un doble vessant en la gènesi del llenguatge futbolístic de Puyal. Primer, el rescat de termes patrimonials, molt d’ells originals de l’anglès, que en aquell moment mantenien la seva vigència. Són els consolidats gol, xut, penal, córner, orsai i alguns altres que la llengua col·loquial —ni altres col·legues de transmissió— no ha tendit a secundar, com ara refli, hems, flèquic o linesman. I segon, la troballa de solucions que substituïssin l’estesa fraseologia del castellà, tant recorrent a fórmules presents en la parla col·loquial com generant recursos propis que s’integressin en un discurs lingüísticament creïble. Són els anar de cara a barraca, ensenyar la llesca, fer un ciri, llançar pilota a l’olla, però també l’emblemàtic escapolir-se de l’escomesa, solució efectiva per al castellà zafarse del acoso però avui tristament esdevinguda un tòpic.

També calia, amb el temps, depurar i evolucionar, dues condicions que han marcat la llengua de manera permanent aquests darrers 40 anys. Depurar perquè el cabal d’interferències de la llengua espanyola era llavors substancial, i la locució del futbol era el mitjà idoni per començar a prescindir de formes espúries i estendre’n de pròpies. Sentíem parlar, gairebé per primer cop, de gespa, llotja, refús i servei en lloc de césped, palco, rechase i saque, en una tendència pròpia de l’època —la substitució dels barbarismes— que abastaria els àmbits més diversos. I evolucionar perquè pretendre encapsular un registre lingüístic i conservar-lo intacte és tremendament ingenu. D’aquí que Puyal hagi enriquit les seves retransmissions amb innovacions successives, pròpies de l’evolució del joc i de la llengua, com ara el control orientat, el rondo i la rabona, centrar de rosca, guanyar l’esquena i escalfar banqueta. El llenguatge futbolístic ja té, avui, el tremp necessari i els emissors suficients per construir textos sòlids, que beguin de referents propis i garbellin en la normalitat per assolir expressivitat. I en aquest aspecte la feina ha estat coral, tant del mateix Puyal com a pioner com de la resta de locutors que, poc o molt, l’han tingut de referent.

Servidor, ara que hi som, sempre ha trobat a faltar un terme en les retransmissions de Puyal, però. I abans que es compleixin els cants de sirena de la retirada no em puc estar de fer la petició: la difusió i normalització de la paraula àrbit, injustament arraconada de l’estàndard mediàtic però amb una formació i un arrelament indiscutiblement catalans. Si bé és difícil trobar avui l’anglicisme refli, no sentireu altre que àrbit precedint els insults més acolorits.