Fidelitat i credibilitat

A Joaquim Maria Puyal costa sorpendre’l, difícilment te’l trobes, si de cas t’espera, sap què li preguntaràs i tria molt bé què vol dir en funció de qui ets i on treballes, de manera que quan hi parles sovint et sents un fracassat com a periodista que intenta treure-li una notícia o un titular en una entrevista de pregunta i resposta, i també un afortunat com a persona, cofoi que et rebi i hi puguis parlar de l’ofici i de la vida i, si s’escau, d’Albània i de l’Àfrica.

Acostuma a passar amb els pioners, figures respectades, sempre referents, que es remeten a la seva obra, molt sòlida, edificada a partir de l’estudi i del coneixement i sovint transmesa o entesa de manera tan personal que pot generar una militància entregada i també un cert distanciament, fins i tot embafament, entre els escèptics, els descreguts o els inconformistes, gent a qui no agrada la semiòtica i d’altres que són defensors sense condicions de la cultura d’empresa, mani qui mani.

Puyal té des de sempre una idea —singular i referent—, un mètode —particular i intransferible—, un patrocinador —La Caixa— i, de moment, encara necessita una emissora per a les transmissions esportives en català —Catalunya Ràdio ara i abans Ràdio Barcelona. A tot arreu, en qualsevol cas, ha estat capaç de mantenir la seva marca: Futbol en català i La TdP. I és que té un estil propi, una manera de fer que evoluciona i es reiventa d’acord a les necessitats, mantenint l’essència: mai no perd de vista que la ràdio ha de sonar molt bé i l’oient ha de saber sempre on és la pilota i com li van les coses al Barça. Hi pot haver a qui no li agradi i es discutirà si la competència l’ha superat o no, però el seu registre funciona, no envelleix. La discussió, si de cas, sempre és la mateixa: s’acaba parlant de per què escoltes o per què has deixat d’escoltar en Puyal.

A La TdP no hi ha xivarri ni es diuen betieses, ningú crida i es repecta tant el mitjà i l’oient com els clàssics. No fan veure mai que saben més que qui escolta, la millor manera de no tractar de burro el receptor o de donar-se importància en un món ple d’egòlatres que ho saben tot o ho fan veure. La bona dicció, la riquesa del lèxic, la qualitat del so i el gran sentit del ritme li donen una personalitat inequívoca. Puyal fa honor a la seva condició de doctor en Lingüística i llicenciat en Filologia Romànica i en Ciències de la Comunicació; és molt exigent, perfeccionista i sensible, i sap contextualitzar els gols i els partits; els dóna la importància precisa.

No és pas casual que moltes de les seves expressions hagin fet fortuna. Algunes de les etapes més significatives a la història del Barça han estat batejades amb una frase lapidària d’en Puyal. “Urruti, t’estimo!” va ser tan celebrada al seu temps com el “Més i més i més i més”. No n’hi ha cap de tan encertada i ben trobada, en qualsevol cas, com la de la primera Copa d’Europa, l’any 1992, no solsament pel relat i l’emoció del moment, sinó per l’anticipació i la visió de la jugada. Puyal va cantar: tocarà Stòitxkov, pararà Bakero i picarà Koeman. Dit i fet.

No ha perdut mai aquest segell d’autor ni la seva transmissió ha deixat de ser coral. Si una de les claus de la vida és la de saber detectar el talent, Puyal és també un líder: el seu darrer gran descobriment ha estat Ricard Torquemada i el seu últim invent, la sala d’imatges, senyal que no para d’innovar. Així és que La TdP continua sonant com una orquestra que t’explica què fa el Barça sense necessitat de mirar el marcador. Un goig.

El seu mestratge ha estat decisiu per entendre les diferents transmissions que avui es fan del futbol en català, fil conductor dels partits de l’equip blaugrana els darrers 40 anys, senyal de credibilitat i fidelitat, les millor virtuts en un món de bons professionals i també d’enredaires i tarambanes que venen garses per perdius, per no dir fum.

Buscarlo, trobar-lo i quedar no és senzill, impossible si no t’hi ajuda la Sol Bolós, però són molts els que el posen cada partit —jo en sóc un més—, i això té molt de mèrit si tenim en compte tot el que ha passat als mitjans de comunicació als últims 40 anys. No conec ningú més que ho hagi pogut fer.