Un part canicular

Digueu-me supersticiós; però si qualsevol de vostès tingués un dia altes responsabilitats de partit i li correspongués la tasca d'organitzar un congrés, jo li recomanaria no situar-lo a la zona barcelonina del Fòrum, perquè sembla que hi suri un sortilegi congressual, un malefici incompatible amb les assemblees polítiques de desenvolupament plàcid i controlat.

El juny de 2008, Esquerra Republicana hi va celebrar, al gran auditori de l'Edifici Fòrum, el seu 25º Congrés, que va ser una espècie de batalla campal entre quatre faccions ideològiques i personals irreconciliables i va deixar al partit libanitzat, exhaust i abocat a la derrota de 2010. El cap de setmana passat, al Centre Internacional de Convencions —a 500 metres de l'escenari anterior— el naixement del nou Partit Demòcrata Català que ha de ser la reencarnació de Convergència va resultar molt més tumultuós i imprevisible del que calia esperar, donades les tradicions de la casa.

Bé és cert que la casa ha canviat molt de tradicions. A mitjan 1988, després de la segona majoria absoluta aconseguida per Jordi Pujol, Manuel Vázquez Montalbán havia descrit el moviment polític que aquell encapçalava com un nacionalisme possibilista: “Possibilisme interior en la relació amb el sector social immigrant, i possibilisme exterior, no creant mai situacions límit en les relacions amb l'Estat” (el subratllat és meu). Si l'enyorat Manolo hagués contemplat la trajectòria convergent de l'últim lustre, no donaria crèdit...

I no em refereixo només ni principalment al gir programàtic des de l'estatutisme a l'independentisme; al cap i a la fi, aquest viatge Convergència l'ha fet en companyia d'una gran part del teixit social catalanista. El que vull subratllar és que, des de l'últim congrés ordinari de CDC —el XVI, celebrat a Reus el març de 2012—, la soferta militància convergent ha hagut d'encaixar tota classe de sorpreses, convulsions i cops d'efecte, gairebé cap d'ells agradable (tal vegada només el de deslliurar-se, fa un any, dels Duran Lleida, Sánchez Llibre i altres borsistas de la política).

Excepció feta del desitjat —almenys, per les bases— divorci respecte d'Unió, la resta han estat males notícies: l'aprimament electoral i institucional; el trànsit de governar (el 2012) amb el suport parlamentari del PPC a fer-ho en coalició amb Esquerra, que és una competidora directa; l'enfonsament de les expectatives successòries vigents fa quatre anys, perquè recordem que de Reus va sortir investit príncep hereu Oriol Pujol Ferrusola; el setge judicial, fins i tot si està amanit pels escurapous de l'Estat; la colossal commoció que van suscitar, des de juliol de 2014, el comunicat autoinculpatori de Jordi Pujol i les seves derivades mediàtiques, judicials i polítiques; i, last, but not least, el sacrifici d'Artur Mas, forçat per la CUP el gener passat.

Després d'haver aguantat estoicament tot això sense més consol moral que la il·lusió del procés independentista, ¿cal estranyar-se que els convergents arribessin a la reunió congressual, divendres, amb la irritació a flor de pell, molt susceptibles a qualsevol cosa que es pogués interpretar com a dirigisme, manipulació o existència d'un nou pinyol de comandants?

Aquest cabreig difús va cristal·litzar al voltant de la qüestió del nom del nou partit (aprofitant que les dues primeres propostes eren molt desafortunades, MésCatalunya i Catalans Convergents) o del règim d'incompatibilitats; però, en el fons, allò que els delegats volien mostrar era que no estaven disposats a seguir sent una simple massa de maniobra, mers comparses d'un selecte nucli dirigent.

L'extinta o hibernada Convergència va ser durant quatre dècades cosa de dos cognoms successius, Pujol i Mas, indiscutibles i omnímodes; un partit molt jerarquitzat i piramidal, encara que pogués no semblar-ho. Ara, quan es tracta de fer foc nou, la temptació de la militància és la iconoclàstia: Que Mas i Puigdemont van votar Partit Nacional Català? Doncs la majoria va preferir Partit Demòcrata Català. Que la vella direcció apostava encara per l'ambigüitat sobiranista? Doncs les bases han imposat un independentisme inequívoc, republicà per afegiment i fins i tot amb la cirereta de la unilateralitat, si fos precís.

Mentre es confirma una direcció marcadament renovadora, es precisa el paper minvant de Mas i es tradueix a la realitat sociopolítica de 2016 la pretensió de ser, com Convergència, un partit catch all (que tot ho abraça), resulta ben curiós que el primer litigi del PDC sigui amb Demòcrates de Catalunya per la semblança del nom. Serà el malefici del Fòrum, o el de la democràcia cristiana?

Joan B. Culla i Clarà és historiador.