Partit Demòcrata Català, el nom i la cosa

Ha acabat la primera part del congrés fundacional del Partit Demòcrata Català. Cal veure si el canvi de nom fa la cosa. A la premsa d’avui hi ha molts interrogants sobre l’autenticitat del canvi. Ara, a l’editorial, hi posa interrogants (“Mor la vella Convergència i neix el (nou?) Partit Demòcrata Català”) i afirma que caldrà saber tots els noms de l’executiva per saber quin és l’abast real de la refundació de Convergència. “De moment, les bases han salvat el congrés prenent-se el canvi seriosament”. Per a El PuntAvui, el nou partit s'enfronta a un gran repte els propers quinze dies, el de la tria dels noms que han de pilotar el nou projecte. “I uns noms que, per voluntat expressa dels militants, hauran de fer equilibris per no entrar en contradicció amb una altra revolució en el món postconvergent, el règim d'incompatibilitats entre els càrrecs institucionals i de partit i les limitacions de mandat. I tot plegat amb un règim de decisió que apoderarà el militant (...). El següent repte serà que el seu electorat hagi entès tot aquest canvi”

A La Vanguardia, Màrius Carol subratlla que la nova formació es defineix com republicana i independentista. “Caldrà veure més clarament en les properes setmanes en què es diferencia d’ERC, amb la qual es disputa l’espai sobiranista”. L’editorial d’El Periódico contempla unes bases que han cregut en la seva refundació més que els propis inspiradors. Que el partit es defineixi com independentista, i no sobiranista com postulava la direcció, “no sembla la millor via per recuperar un espai de centre i reparar així la seva caiguda electoral”. Marçal Sintes, veient com els militants van tombar la proposta de noms de la direcció, els considera més vius fins i tot del que els organitzadors del congrés van calcular. “Hi ha idees i energia”.

La Razón considera la renovació una broma. “PDC és un calc del PDC (Pacte Democràtic per Catalunya) amb què Pujol va anar a les eleccions de 1977”. “El pare polític d’Artur Mas manté la influència sobre els seus hereus ideològics. “O ells de manera inconscient l’enyoren”. El Mundo creu que Mas vol tapar la corrupció de CDC per seguir al front del partit. És paradoxal, diu, que qui ha portat el partit al seu nivell més baix de representativitat i influència “torni a presentar-se com el seu salvador”. El diari recorda que Mas ha imposat el seu model de direcció. “Hem assistit a un rentat de cara per ratificar que a Catalunya tot segueix encaminat cap al desastre”. Àlex Salmon lamenta que els militants encara estiguin disposats a donar més importància a les sigles que a les idees. Javier Blánquez, a l’Abc, fa un símil amb el film La semilla del diablo: la gent contemplant la nova criatura i exclamant que “té els mateixos ulls que el seu pare”. La pirotècnia puja de to amb Salvador Sostres. Recorda que Homs va canviar el 20-D el nom de la candidatura i va obtenir els pitjors resultats. “L’autèntic enterrament de la criatura es produirà a les properes eleccions autonòmiques, quan Oriol Junqueras sigui elegit president. Posats a fer l’indi, i com sempre passa, guanyaran els indis de veritat. Suposo que no cal explicar com van acabar Catalunya i els catalans la darrera vegada que això va succeir”.

Aquest cap de setmana, el congrés ha generat molta literatura periodística. A l’Ara, Toni Soler veu els xiulets i les esbroncades als oradors, “una olla de grills que recorda els tradicionals guirigalls de l’ERC d’Hortalà i Colom” com una demostració que CDC “ja és una cosa nova”. CDC, acaba, “ha passat massa temps pensant a controlar els costos”. Per a David Miró, la militància ha salvat el congrés demostrant que el procés sobiranista no va només de crear un estat. “Va de democràcia en tots els sentits”. Vicenç Villatoro no creu que el cru debat sobre el nom hagi estat banal. “Discutint el nom estaven discutint sobre la cosa, sobre el què. I discutint sobre el què, discutien sobre el qui”. La directora del diari, Esther Vera, escrivia aquest diumenge que, abraçant l’independentisme, deixa ERC en situació d’avantatge. Vera criticava la manera de Mas de portar el congrés. “Va ser un president encapsulat que evitava el debat dins del seu govern i ha actuat de manera semblant en la conducció del congrés”. La bona notícia per al sistema de partits a Catalunya és que el centredreta catalanista és viu. “Però la renovació de líders, mètodes i objectius de Convergència és una incògnita”.

L’editorial del diumenge de La Vanguardia sosté que a més de redefinir principis i triar un nou equip dirigent, la refundació de CDC hauria de servir per recuperar el lideratge social des del centre i saber arribar “a tots els ciutadans que, participant de les idees catalanistes, avui se senten orfes d’opció política”. M. Dolores García sostenia diumenge que Mas ha identificat CDC amb Pujol més que els seus votants. Per això, en la refundació, més que fer fora Pujol de casa, tota la família ha decidit canviar de pis per no haver de viure sota el mateix sostre. Francesc Marc Álvaro deia dijous al mateix diari que seria incomprensible que Puigdemont no tingui un paper preeminent en la definició i estructura del nou partit. “Puigdemont serà el termòmetre de l’autenticitat de la refundació (...) de la mateixa manera que ell també és la peça indispensable –la més fresca- per treure del fang el carro del procés”. Pilar Ferrer (Abc, diumenge) també es fixava en Puigdemont i el seu silenci clamorós. Citant fonts anònimes de CDC, afirmava que Mas estava enfadat pel seu rebuig a acompanyar-lo. “De moment, al primer intent, s’ha emportat una sonora bufetada”.

Enric Hernàndez, director d’El Periódico, al seu article del diumenge, deia que per despujolitzar el partit no n’hi ha prou d’ abjurar de les malifetes del fundador. El secretisme que va envoltar la nomenclatura plantejada per la cúpula i la tria de Neus Munté com a vicepresidenta 48 hores abans del congrés no són mostres de democratització. “Sovint els partits necessiten que les urnes els enviïn de potetes a l’oposició per modernitzar els seus projectes i parir lideratges renovats. Un nom nou, per si mateix no fa la cosa”. Per a Toni Aira, el que ha passat aquest cap de setmana és un avís seriós. “El que no sabem encara és quin”. Contempla un punt d’afartament de la soferta militància. I acaba, “si les coses han de canviar, acostuma a ser per millorar-les, no tot el contrari. I aquí no parlo només del nom, tot i que també”. L’Abc del dissabte sostenia a l’editorial que si el nou partit aposta per la independència desapareixerà perquè la marca original és la d’ERC. “Si Mas manté el control, el fracàs està assegurat”.

Al món digital, Iu Forn escriu a El nacional que “ha estat més important el nom que la ideologia. Tres dies parlant de quin nom li posem a la criatura ha servit per concentrar la rebel·lió que s’ensumava divendres en un sol punt i aïllar-la allà. Mentre l'opinió pública parla de noms de partit no parla d'ideologia, per exemple. Ni de gaire més (...) El pròxim dia 23 de juliol el Partit Democràtic Català votarà els càrrecs interns. I circula el rumor que s’hi podria voler presentar una candidatura “oficial” que, per dir-ho suau, no mostraria precisament gaire renovació facial ni estructural. Si vostè ara em pregunta què crec que passarà, li diré que he vist la gent amb prou ganes de canvi com perquè hi pugui haver sorpreses”.

Carod Rovira a El món, veu un mapa polític a Catalunya amb dos colors “la groga d'ERC, sobretot a la Catalunya interior i rural, i la lila d'En Comú Podem, a les àrees urbanes, metropolitanes i al litoral. Allà on abans hi havia CDC hi ha ara ERC i el PSC s'ha vist rellevat dels seus espais d'hegemonia presencial pels Comuns”. El confidencial recull la sospita d’un militant sobre el nom de Més Catalunya: el tenia preparat Artur Mas per jugar amb el Més i el Mas del seu cognom.

Per a Mònica Terribas “no hi ha congressos amb fulls de ruta precuinats i qui decideix és qui està arran de terra. Han esborrat convergència i sobiranisme. A partir d'ara, el projecte és inequívocament la independència. I ara, a construir la coherència d'un nou projecte, que és el més complicat, amb cervells que no hagin crescut a l'ombra d'estructures verticals i persones que sàpiguen dialogar entre elles i amb els qui pensen diferent”. Per a Jordi Basté, El canvi de nom havia de ser una anècdota i ha estat la metàfora: al partit hi ha tensions internes. “Mas, criticat en el seu lideratge, no en la seva autoritat, sembla més de Convergència i Puigdemont del Partit Demòcrata”

Messi. La condemna de Messi a 21 mesos de presó per frau fiscal ha tingut unes quantes derivades. Principals temes: el concepte d’ignorància deliberada del jugador que va evitar saber què es feia amb els seus diners i si anirà finalment a presó. Sobre la primera qüestió, Marca recull la reacció de Gómez Ponti, cap dels serveis jurídics del Barça, afirmant que l’advocacia de l’Estat ha mantingut un criteri diferent al cas Noos on sí ha defensat la ignorància de la infanta Cristina. Sobre si ha d’anar a la presó o no (una condemna inferior als dos anys permet al jutge, discrecionalment, evitar-ho) hi ha hagut articles on pràcticament es demanava l’empresonament. Libertad digital, a propòsit d’una piulada de Sor Lucía Caram on denunciava que la cap de l’Advocacia General de l’Estat havia estat directiva del Reial Madrid, recordava una altra piulada de la monja, implacable amb Isabel Pantoja, quan el novembre de 2014 va ingressar a presó després de ser condemnada a dos anys per blanqueig de diners, entre d’altres delictes. L’advocat Emilio Zegri (El Periódico, 7 juliol) recorda que molts ciutadans han esquivat penes pagant abans del judici, com va fer Messi. “Aquesta sentència obre un meló” que pot fer que la gent es repensi a pagar si igualment s’encamina a una sentència desfavorable. Àlex Salmon (El Mundo, 8 juliol) recordava que la mateixa cavalleria que va contra Messi és la que va anar contra Lola Flores, fa anys, i no era del Barça. Per a José Antonio Zarzalejos (La Vanguardia, 10 juliol), la condemna ha provocat judicis sectaris en funció de l’afinitat, o no, amb el Barça. “La condemna no té a veure amb els colors del club”. Això sí, hi ha hagut algunes opinions insensates i desmesurades.

La qüestió ha arribat als espais editorials. El Mundo (7 juliol) considera obscè que el Barça hagi defensat un defraudador fiscal. Abc (7 juliol) defensa que el compliment de les sentències ha de ser exemplaritzant. “Messi ha defraudat els espanyols i ha d’atenir-se a les conseqüències, per dures que siguin”. Per a El Periódico (7 juliol), Messi no és el primer famós que té problemes amb Hisenda. “El que no és procedent és que pateixi un acarnissament públic (...) per un fet que ja va començar a reparar a l’abonar la quantitat que li reclamava l’Agència Tributària”.

La campanya a Twitter llançada pel Barça de suport a Messi (#TotsSomLeoMessi,) ha provocat l’aparició d’una altra etiqueta de rèplica, #YoNoSoyLeoMessi. La revista Mongolia, per exemple, publicava una piulada on deia que “no exactament totssomLeoMessi. No som multimilionaris condemnats a 21 mesos de presó per frau fiscal”.

Moisés Llorens resumia les reaccions de la premsa (As): indigació entre els que se senten propers al futbolista (a Barcelona i al país d’origen del crack) i to acusador a la resta. Juan Cruz, al mateix diari, parla del teló d’acer metàl·lic que ha entrat a mata-degolla com si Messi s’hagués negat a pagar. “Tinc molt de respecte per Messi i moltíssim respecte pels que defensen Messi. L’atac que aquests han rebut, paral.lel al que rep Messi, em sembla forassenyat”. Ara anirà al Suprem. “Esperin que se sàpiga si el jugador tenia o no “falta d’ignorància”.