Un cor de 14.000 veus més Alejandro Sanz

Accedir al Sant Jordi en dia de concert multitudinari és cada vegada més complicat i hi calen bones dosis de paciència. Al pertinaç embotellament s'uneixen ara unes mesures de seguretat que t'obliguen sense solta ni volta a llargues i gens tranquil·les passejades per la muntanya envoltant edificis esportius per arribar, una quart d'hora després, pràcticament al mateix lloc on estava el control. A més, sentint a la llunyania com els teloners acaben la seva actuació.

Per sort Alejandro Sanz va tenir consideració i no va ser especialment puntual. Quan passaven deu minuts de les nou un cor de nens i joves africans procedents d'una escola d'Uganda, va pujar  gairebé per sorpresa a l'escenari als sons de Leonard Cohen. L'ambient es va escalfar ràpidament amb els seus contagiosos cants i danses. A les primeres files es va seguir el ritme però a la resta del Palau semblava regnar una certa impaciència. A meitat del quart tema, Alejandro Sanz i els seus músics es van unir a la festa. Una passada de subgreus va espantar els joves africans, un rellotge digital gegant va marcar deu segons de compte enrere corejats per la parròquia i El silencio de los cuervos va marcar l'enlairament.

Algú li va passar una estelada que el madrileny va desplegar amb un incert somriure. Centenars de telèfons mòbils van immortalitzar el moment, en realitat van immortalitzar tota l'actuació. Després de saludar en català, Sanz va recordar que el seu primer concert va ser a Sant Adrià de Besós. Eufòria total. Els presents van començar ja a corejar des del primer tema i no van parar, el mateix cantant va animar reiteradament a la concurrència. Aquesta vegada es podia passejar bé per la pista del Sant Jordi, esponjosa i amb clars tot i que a les taquilles s'havia acabat el paper.

14.000 persones, segons l'organització, van assistir a aquest nou desembarcament de la gira Sirope que ja ens havia visitat el setembre passat al mateix local. El motiu de la gira, el disc Sirope, té ja més d'un any però el d'aquest divendres era el primer concert del seu retorn a terres peninsulars després d'un llarg periple sud-americà. Com si Sanz comencés una nova gira a Barcelona.

El repertori ha variat poc des de la temporada passada, el públic coneix bé els temes, fins i tot els de l'últim disc, que ja no és tan nou i canta a plens pulmons tapant per moments la veu de Sanz. Una sonorització bruta i una mica embullada tampoc hi va col·laborar gaire encara que tot estava guanyat per endavant i la parcel·la visual va compensar amb escreix. Un enorme escenari negre coronat per panells de llums canviants que constantment pujaven i baixaven, una enorme pantalla posterior que passava tot tipus d'imatges mentre que dues de laterals, més petites i de pitjor definició, oferien primers plànols de l'espectacle. Sanz, generalment guitarra en mà, va estar flanquejat per nou músics, quatre dones i cinc homes però, això sí, elles a un costat de l'escenari i ells a l'altre.

Després d'un llarg medley, espectacular per les projeccions a la pantalla posterior, va arribar Corazón partío. El Sant Jordi es va enfonsar i el tema va pujar a les altures cantat per una sola veu de 14.000 goles més Alejandro Sanz que, més que cantar, gaudia del moment.

Sanz va dominar perfectament la situació amb una presència escènica que ho omple tot i un grapat de cançons efectives i prenyades d'un ritme dansant que va posar tothom en moviment. Va convidar la mexicana Paty Cantú a compartir Un zombie a la intempèrie i al cor de joves africans per Looking for Paradise. Apoteosi, envoltat de nens ballant i gran abraçada final, que va culminar amb No es lo mismo abans de la llarga tanda de bises que va començar en solitari assegut davant el piano.

Després del que hem vist aquest divendres al Sant Jordi, si la gira es torna a allargar, Alejandro Sanz pot tornar sense per Barcelona per presentar el seu disc per tercera vegada, l'èxit està assegurat.