El camí escocès

No va ser per radicalitat democràtica sinó per oportunisme aventurer i irresponsable. No se li va veure encara el llautó en el referèndum escocès, però ara amb el Brexit sí. David Cameron és qualsevol cosa menys un exemple a seguir, tant en relació a Escòcia com a la pertinença a la UE.

Per aquest costat, mala notícia per al sobiranisme català. La convocatòria del referèndum escocès autoritzat per Cameron no serveix. Ara s'ha vist que no va ser la llibertat dels vells regnes britànics el que va induir al primer ministre conservador a acordar amb Àlex Salmond la consulta escocesa, amb el primer objectiu d'apuntar-se una victòria unionista sobre Escòcia i aconseguir després un acord amb Brussel·les que el portés a una victòria imperial sobre el Brexit.

D'haver culminat aquests altíssims propòsits hauria ingressat a la galeria dels grans polítics del segle XXI, amb un doble gest de dominació interna sobre els britànics i externa sobre els europeus. Era una aposta molt arriscada, a tot o res, i l'ha perdut.

Amb el referèndum d'Escòcia va rebutjar el sensat i intel·ligent camí de la via intermèdia, la Devolution Plus que Salmond li proposava com a tercera opció entre la unió i la separació. Sabien tots dos que era l'opció vencedora en cas de sotmetre-la a consulta, però Cameron va preferir jugar-s'ho tot a l'opció binària per no perdre gens del poder de Londres.

Quan la campanya va començar a pintar malament, es va treure de la màniga un nou increment de l'autonomia escocesa i fins i tot l'horitzó d'una certa federalització del Regne Unit. Després, un cop va vèncer, les promeses van quedar en res i Cameron es va limitar a guardar les seves cartes per negociar després del referèndum del Brexit. Ara el govern britànic no tindrà més remei que millorar encara més l'oferta per convèncer els escocesos, ja fora de termini, que és millor quedar-se que marxar del Regne Unit.

L'independentisme escocès va a l'alça i està trobant aliats a tot Europa. El primer i més natural són les dues institucions més comunitàries -la Comissió i el Parlament-a les quals els cauen simpàtics els països que volen entrar i antipàtics els que malparlen i volen sortir. Irlanda ja ha actuat de portaveu escocès en l'últim Consell. Fàcilment hi haurà advocats escandinaus de la causa escocesa, i fins i tot bàltics. Però la UE és un club d'Estats i ells són els que tenen l'última paraula, tal com s'han encarregat de recordar França i Espanya, que com els vells imperis unitaris que van ser salten com ressorts quant un altre vell imperi com el britànic entra en fase de descomposició interna.

L'adhesió d'Escòcia a la UE haurà de negociar de moment dins del Regne Unit, com a part de la preparació interna del Brexit, en la qual els escocesos ja han anunciat que exerciran el seu dret a vetar la sortida de la UE si no es compleixen les seves exigències. Tot pinta, per tant, que la negociació de les noves relacions del Regne Unit amb la UE inclourà un nou referèndum escocès o un nou estatut d'Escòcia i potser d'altres territoris, com Irlanda del Nord, Gal·les o Londres.

La UE és una unió d'Estats, però també és un espai de llibertat i democràcia, tal com va demostrar l'adhesió d'Espanya, sol·licitada en plena dictadura i obtinguda només després de la consolidació d'un règim constitucional i democràtic. La primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, ha estat rebuda a Brussel·les gràcies a aquests valors fundacionals. El raonament de les autoritats de la UE és impecable: Com es poden negar a escoltar qui representa un país que democràticament ha expressat el seu desig de seguir a la UE? Una altra cosa és que tingui capacitat per negociar, però la UE ha d'atendre i no hi ha dubte que a la llarga atendrà l'expressió democràtica de la voluntat de la majoria escocesa.

Aquest és el punt fort que el sobiranisme català no pot oblidar. És de nou la fórmula clàssica de la democràcia: respecte a la regla de joc i voluntat majoritària. Mentre que a Catalunya són molts, fins i tot en l'espai moderat, que la posen en dubte, Escòcia l'ha seguit sempre. És un camí que exigeix paciència, perquè és més lent i llarg, com Alex Salmond s'ha encarregat de recordar.

Els socialistes catalans ho acaben d'abalisar davant la incomprensió dels uns i els altres: primer, la reforma constitucional que els catalans puguin convalidar per una àmplia majoria en un referèndum en el qual participin tots els espanyols; si la reforma és insuficient i els catalans hi voten en contra, encara que hagi estat aprovada pel conjunt, recórrer aleshores al principi canadenc i a una llei de la claredat, que estableixi els termes, el cens i les majories necessàries per consultar una població que ha expressat reiteradament la seva voluntat d'organitzar la seva relació amb la resta d'Espanya de manera diferent. Això no és l'eufemístic dret a decidir, sinó el simple principi democràtic que qualsevol demòcrata ha de defensar.