Impertinents ninotaires

Entre el final del segle XIX i la primera dècada del XX, Catalunya, o més ben dit Barcelona, va viure una febre editorial de revistes satíriques sense precedents, ni al mateix país ni a la resta de l’Estat espanyol. Les pioneres van ser L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, seguides, més tard, de La Campana Catalana, Papitu... i, sobretot, ¡Cu-Cut!, que seria la més controvertida, pletòrica com va ser, perquè reflectiria les gran contradiccions del nacionalisme de dretes de la Lliga Regionalista. El setmanari ¡Cu-Cut! n’era la cara sarcàstica i el diari La Veu de Catalunya, la seriosa. Aquest darrer ostentava una lluïda capçalera dissenyada per Lluís Domènech i Montaner, el mateix que, un cop escindit per raons ideològiques, va fundar el 1904 El Poble Català, òrgan del Centre Nacionalista Republicà. Val a dir que la capçalera d’aquest altre diari estava dissenyada, lògicament, pel mateix arquitecte. El conjunt d’aliances i desavinences entre nacionalistes, lliguers i republicans, i les relacions de tots plegats amb el Govern espanyol i, també, amb el republicanisme radical, mantenen una curiosa concomitància amb el pas del segle XX al XXI. Llegir avui els acudits del ¡Cu-Cut! és constatar com, un segle després, hi ha coses que han canviat ben poc. I molts d’aquests acudits, amb lleugers canvis al text, servirien per il·lustrar situacions contemporànies.

Potser aquesta és una de les raons de la bona acollida que està tenint la tasca monumental que du a terme el crític d’art Josep Maria Cadena amb l’estudi, contextualització i edició de tots els acudits del ¡Cu-Cut! ordenats per autors. El primer volum va ser el de Ricard Opisso, després en van venir tres de Joan Junceda, i enguany han aparegut el d’Ismael Smith i dos de Joan Llaverias, del qual ja n’hi ha dos més en preparació, juntament amb el primer dedicat a l’Apa (Feliu Elias). La magna recopilació de Cadena, editada per Àmbit, acaba sent una gran enciclopèdia dels il·lustradors catalans de primers del segle passat, al costat de l’edició liderada per Joan Perucho des de Taber, a finals dels anys seixanta, amb els dibuixants del Papitu, feta amb criteris semblants tot i que amb un format més gran i luxós. Una obra i l’altra es complementen i constitueixen una peça clau i eficaç en la difusió d’una part destacada, i sovint massa poc valorada, de l’art català. De fet, Cadena va col·laborar intensament en la revisió del Papitu, però amb el ¡Cu-Cut! ha volgut ampliar l’espectre i anar a fons per situar tots els acudits des d’un punt de vista històric, de manera que aquesta col·lecció també és una bona eina per als historiadors, a més d’arribar al públic en general, perquè són llibres amens, de lectura agradable, i de butxaca.

Extrets, doncs, de la cerca especialitzada de l’hemeroteca, podem veure les diferents peculiaritats dels dibuixants del ¡Cu-Cut!. O com uns —Llaverias, Junceda i Apa— són per sobre de tot funcionals i posen els dibuixos al servei estricte de la situació que volen servir, i com uns altres, Opisso i, sobretot, Smith, s’inventen un món personal que apliquen a cada il·lustració, sovint amb independència de la situació que han de satiritzar. De fet, molts dibuixos de Smith estan fets un any o dos abans de la publicació i s’utilitzaven de comodins per aplicar-los quan convenia, atès que per ells mateixos ja tenien un impacte gràfic superb unit a un missatge bastant subversiu pel que feia a les identitats sexuals de molts dels seus personatges. Potser per tot plegat Smith ha estat, junt amb Opisso, el dibuixant del ¡Cu-Cut! més apreciat pel col·leccionisme d’art. I val a dir que Cadena l’ha defensat sempre, fins i tot quan aquest encara era viu, reclòs al sanatori psiquiàtric de Bloomingdale, als afores de Nova York, on va morir el 1972. Una admiració que compartia amb Rafael Santos Torroella i Carles Sentís, als quals ha dedicat, entre altres, l’edició del present volum.