El món ha de donar gràcies al Regne Unit

“Mai tants no van deure tant a tan pocs”, va dir Churchill sobre el sacrifici dels aviadors de la RAF en la II Guerra Mundial. Podem dir el mateix avui del sacrifici que ha fet el Regne Unit per la humanitat.

El consens gairebé total al món és que en votar en el referèndum del dijous a favor de la sortida de la Unió Europea els britànics (o, millor dit, els anglesos) van cometre un error incomprensible, demencial i de proporcions èpiques. Després de conèixer-se el resultat, les cares pàl·lides, els tons de veu entretallats i fins i tot les paraules sorprenentment sòbries —no victorioses— dels dirigents conservadors de la campanya pel Brexit van fer l’efecte que s’havien despertat al matí després d’una nit d’alcohol i disbauxa preguntant-se: “Déu meu! Què hem fet?”.

Dolent això per al Regne Unit, però bo per a tots els altres. Els britànics es troben de sobte en una crisi econòmica i política sense precedents, tant gratuïta com innecessària, i de la qual només es poden culpar ells mateixos. Com a conseqüència, la democràcia parlamentària més antiga ha donat al món una lliçó d’un valor incalculable, una lliçó de com no s’han de fer les coses en un país que aspira al seny i a la prosperitat.

El 'Brexit' és el símptoma més alarmant fins avui del fenomen global “antielits”

El que ens ha demostrat el Regne Unit és que la política no és, o no hauria de ser, un joc frívol; que els líders demagogs que per alimentar la seva vanitat i les seves ànsies de poder encoratgen la noció que la saviesa de les masses és la màxima virtut de la democràcia han de ser escoltats amb cautela; que les decisions d’Estat són totes debatibles però exigeixen que aquells que les prenguin posseeixin un mínim de responsabilitat cívica i un coneixement mínim de com funciona l’Estat; que quan els polítics que governen o aspiren a governar opinen per exemple sobre l’economia, sàpiguen del que parlen, o almenys en sàpiguen més que el gruix de la població.

En resum, els que tenen a les seves mans el poder d’influir en les vides de milions i milions de persones han de ser experts. Els experts van ser precisament aquells els arguments dels quals van ser rebutjats per la majoria britànica que va optar per seguir les seductores melodies dels flautistes del Brexit, conduint-los, com el d’Hamelin, a les coves de l’infern.

El moment més revelador de la campanya del Brexit va ser quan una de les seves principals figures, Michael Gove, va declarar: “La gent d’aquest país està farta dels experts”. Gove, que va ser ministre d’Educació durant quatre anys al govern de David Cameron, estava responent als advertiments del Banc d’Anglaterra, dels caps dels sindicats obrers, dels principals empresaris britànics, de Barack Obama i de pràcticament tota la gent informada i pensant del món que es va expressar en contra de votar per la sortida britànica de la UE. Escoltin els seus cors i els seus judicis, deia Gove als votants, gent que en la seva gran majoria, com la gent a tot el món, s’interessa molt més pel futbol, o per les telenovel·les, o pels concursos de talent, o per les històries de les vides íntimes dels famosos o, per descomptat, per les seves famílies i les seves feines que per la política, un esport minoritari anem on anem. Això, que tant els costa acceptar als ideòlegs professionals, no és ni bo ni dolent. És el que és, i el que hi ha.

Amb sort, farà més difícil que els  nord-americans sucumbeixin a Trump o els francesos a Le Pen

I és el motiu pel qual el primer ministre Cameron va pecar d’una irresponsabilitat històrica i d’una idiotesa monumental en encomanar la decisió sobre el complexíssim tema, entès per una ínfima fracció de la població, de si sortir o romandre a la UE era bo o dolent. Si hagués estat fidel al principi de la democràcia representativa, que els mateixos britànics van patentar al segle XVIII, hauria deixat la decisió a les mans dels electes relativament experts diputats parlamentaris, més de tres quarts dels quals estaven a favor de la permanència i ara es troben en la surrealista tessitura d’haver d’obeir el veredicte de les masses i sol·licitar formalment a Brussel·les la sortida.

Diuen molts dels comentaristes d’elit que escriuen per a les elits que el Brexit és el símptoma més alarmant fins avui d’un fenomen global contemporani “antielits”. S’ha tornat un tòpic això, repetit (per un columnista elit del New York Times, per exemple, el divendres) fins a l’avorriment. Així expliquen dia rere dia als Estats Units i a Europa i a tot arreu l’ascens de Donald Trump, cosí germà dels brexiters. Si tants ho diuen deu tenir una mica de veritat, se suposa, però existeix una explicació més senzilla d’aquests fenòmens, una a la qual les elits opinadores potser es resisteixin per temor a ser titllades d’elitistes: que en qüestions polítiques i econòmiques nacionals la gent és fàcilment manipulable pels qui tenen la cínica astúcia d’apel·lar als seus prejudicis i als seus sentiments més viscerals o tribals com, en el cas dels anglesos, l’ancestral desdeny i desconfiança que els inculquen des de la infància cap als deshumanitzats “estrangers”.

Per què els londinencs i els escocesos, a excepció de gairebé tota la resta del Regne Unit, van escoltar els experts, van desoir els populistes i van votar de manera aclaparadora a favor de la permanència a Europa? Fàcil. Perquè els londinencs habiten a la ciutat més cosmopolita del món, conviuen i treballen amb estrangers cada dia i veuen no només que aporten molt a la ciutat en l’econòmic i en el social sinó que són tan recognosciblement humans com ells mateixos. En el cas dels escocesos, que han rebut enormes quantitats d’immigrants a la seva terra en els últims anys i que quan són pobres són igual de pobres que els anglesos, hi ha una doble explicació. Una, que no se’ls adoctrina amb sentiments xenòfobs des d’una edat primerenca, sinó més aviat tot el contrari; i que el sistema d’educació estatal a Escòcia és, com l’exministre Michael Gove bé sap, molt superior a l’anglès. Els escocesos posseeixen en més abundància que els anglesos les facultats mentals necessàries per saber distingir entre els predicadors farsants i els sincers, entre les polítiques que els convenen i les que no.

La lliçó saludable que la resta del món ha d’aprendre del disbarat en el qual han caigut els anglesos, llavors, és estar més alerta que mai al populisme barat d’aquells que pretenen arribar al poder apel·lant als seus prejudicis i ressentiments. Amb sort, el resultat del referèndum britànic, i les conseqüències desastroses que arrossegarà, farà més difícil que els votants nord-americans sucumbeixin al flautista Trump, o els francesos a Marine Le Pen, de la mateixa manera que l’apocalíptic fracàs del també absurd projecte chavista a Veneçuela amb sort servirà d’advertiment als altres països d’Amèrica Llatina.

Si el món no aprèn d’aquestes lliçons potser arribarà el dia en el qual hàgim de replantejar-nos la idea que la democràcia és el sistema polític menys dolent que ha inventat la humanitat. El meu pare, que va combatre a la RAF del 1939 al 1945, deia amb freqüència una cosa que recordo molt aquests dies: que el millor sistema de govern era l’autocràcia moderada per l’assassinat. Sempre vaig pensar que era una bogeria i que ho deia de broma. Ja no estic tan segur.