El valor de l’oposició

Quan es conegui l’aritmètica parlamentària que sorgeixi de les urnes, començarà una negociació per consolidar una majoria parlamentària capaç d’investir un president i d’impulsar una acció de govern confortable, dinàmica i duradora. El primer objectiu després d’unes eleccions és formar govern, però quan es decideix acordar una majoria progovernamental al Congrés també es determina qui formarà part de l’oposició. Malgrat l’evidència, no es dóna a l’oposició la importància que mereix, ja que govern i oposició són les dues cares del parlamentarisme democràtic.

Els sistemes democràtics necessiten un govern i una oposició per sobreviure. Un dels requisits axials del pluralisme polític, com a valor democràtic, és l’acceptació de la diversitat, la discrepància i la dissensió com una cosa essencial de la naturalesa social dels éssers humans. No hi ha democràcia sense una oposició que plantegi polítiques i models socials alternatius, i que pugui aspirar a exercir el poder. L’oposició és fonamental per al bon funcionament de les institucions democràtiques i per al control i el desenvolupament de les funcions governamentals. Tan important és l’acció del partit o partits que governen com l’activitat dels qui són a l’oposició. En democràcia coexisteixen dos tipus de responsabilitats: la governamental i l’opositora.

Davant un pluralisme parlamentari sense majories absolutes, el protagonisme de les forces opositores augmenta. La màxima que podria utilitzar-se als parlaments multipartits per comprendre les relacions entre l’executiu i el legislatiu és “digues-me quina oposició tens i et diré com governes”. La política de pactes que s’iniciarà a Espanya haurà de tenir molt en compte, d’una banda, la majoria parlamentària que donarà suport al futur govern i, d’altra banda, les característiques dels grups parlamentaris que seran a l’oposició. De la mateixa manera que existeixen diferents modalitats de suport a l’activitat governamental, també hi ha diverses maneres d’oposar-se a la política del govern. En l’actual context polític, seria preferible una oposició que pugui contribuir a la governabilitat i a l’estabilitat: constructiva, responsable, previnguda, lúcida i honesta, que abandoni la demagògia, l’obstruccionisme i la crítica frívola. Una oposició que presenti polítiques i polítics alternatius, i que ho faci il·lustrant els qui governen. És a dir, una oposició molt atípica a Espanya.

Aconseguir una oposició d’aquestes característiques no només depèn de les formacions polítiques opositores i de les seves intencions polítiques, sinó també de l’actitud del govern i de la majoria parlamentària que li dóna suport. Els governs espanyols s’han distingit per considerar l’oposició com un fenomen negatiu que cal eliminar, com una pràctica perversa centrada a anar contra el govern, la prosperitat i les regles democràtiques. Cal saber governar valorant el paper que exerceix l’oposició i debatent de manera civilitzada amb les forces contràries al govern. Això implica facilitar tota la informació que requereixi l’oposició per poder desenvolupar la seva activitat i perquè sigui més cooperativa i menys conspirativa. Promoure el vincle entre govern i oposició facilita una possible coincidència en alguns objectius polítics i, per tant, una eventual i saludable i coresponsabilització en l’impuls de determinades polítiques.

Desgraciadament, moltes d’aquestes paraules sonen a música celestial. Estem massa habituats a la manifesta incapacitat per escoltar arguments divergents, a la falta de respecte entre governants i oponents, a les estentòries proclames de representants polítics que vilipendien l’abecé del funcionament democràtic. El diàleg indispensable entre el govern i l’oposició és impossible si es basa, com passa actualment, en una dialèctica superficial i en una deslleialtat crònica. És de vital importància assumir que l’eficàcia d’un govern depèn de l’eficàcia de l’oposició. Cal reivindicar una oposició que, amb un profund sentit institucional, sigui un valor democràtic de primer ordre.

Quan les formacions polítiques analitzin els resultats electorals i es plantegin iniciar les negociacions per a la investidura i la formació de govern, han de ser conscients de la importància que té l’oposició en un context de pluripartidisme parlamentari. El primer objectiu de regeneració democràtica hauria de ser promoure un canvi radical en les relacions entre govern i oposició, com a realitats parlamentàries que conviuen en els períodes de legislatura i que condicionen la salut de la nostra cultura democràtica.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.