El dimoni viu al poble i és el veí

“En aquesta casa no hem tingut mai res a veure amb el dimoni, reverend”. John Proctor intenta defensar-se desesperadament de les sospites i les acusacions de John Hale, que ha arribat al poble per determinar l'existència de pràctiques de bruixeria. Hale escodrinya la llar dels Proctor i les seves ànimes i sondeja l'Elizabeth, la dona d'en John. A ella no li entra al cap que el dimoni posseeixi l'ànima d'una dona, i això la fa més sospitosa. "Però, dona, vostè no pot negar que hi ha bruixes a...". L'Elizabeth l'interromp: "Si pensa que jo en sóc una, haig de dir que no hi ha bruixes". Afirmacions com aquesta són molt perilloses a Salem el 1692. És una escena intensíssima, que un segueix amb l'ai al cor, inclinat cap endavant a la cadira, sense perdre's cap detall. Fa pujar la tensió la presència d'un individu que no para de circular al voltant dels personatges, assenyalant-los, murmurant, fins i tot empenyent-los. No és un d'aquests esperits que els reverends Hale i Parris i el subgovernador Danforth persegueixen en les ànimes dels habitants de Salem, sinó el director Andrés Lima, que treballa amb els seus actors.

Ens trobem en un dels assajos de la recta final del muntatge de Les bruixes de Salem, d'Arthur Miller, l'espectacle que, amb la direcció i dramatúrgia de Lima, obrirà el Grec de Barcelona a l'amfiteatre de Montjuïc l'1 de juliol. Coproducció del festival, el Centre Dramàtic Nacional (CDN) i el Teatre Romea (Focus), l'obra s'estrena en català amb traducció d'Eduardo Mendoza i es veurà en temporada a la sala Valle-Inclán del CDN a Madrid en la traducció al castellà de José Luis López Muñoz. La funció la interpreten 14 actors, entre ells Lluís Homar (Danforth), Borja Espinosa (John Proctor), Nora Navas (Elizabeth), Nausicaa Bonnín (Abigail Williams), Carles Martínez (Hale), Albert Prat (Parris), Carme Sansa (Rebecca Nurse), Carles Canut (Giles Corey) i Anna Moliner (Mary Warren).

El muntatge és d'una densitat interpretativa apassionant i d'una tensió dramàtica brutal, gairebé insuportable. Veure assajar Lima ja és tot un espectacle: es mou amb els peus com un boxejador, balla literalment al voltant dels actors, els corregeix la posició amb les mans, acompanya, aparta, intervé... "Viu els assajos, ell mateix és d'una teatralitat enorme", assenyala en un descans Homar, que treballa amb Lima per primera vegada. No és fàcil mirar als ulls l'actor, que duu una levita negra i revestit de la terrible autoritat de Danforth, que encara no ha començat l'obra i ja ha signat 77 condemnes a mort.

Després d'assajar el segon acte –brutal l'escena de la nina, amb una Anna Moliner absolutament pertorbadora–, arrenca el tercer, en el qual Corey s'enfronta a Danforth al tribunal. La història ens explica que Corey serà una de les víctimes de la caça, no penjat com la resta dels seus veïns, sinó de la manera coneguda com a peine forte et dure: col·locant-li grans pedres al pit fins que deixi de respirar.

El que va passar a Salem –vint persones, 14 d'elles dones, executades per bruixeria, i cinc més, inclosos dos nens, morts a la presó– s'explica per aquest fenomen global de fanatisme religiós i histèria col·lectiva que va ser la caça de bruixes del XVII, però no només, recalca Lima. Hi han intervingut altres elements, com el fet que Massachusetts era llavors una frontera amb el món misteriós de la gran naturalesa americana i el paganisme dels indis, l'ambient de puritanisme exacerbat dels colons, i, sobretot, “les picabaralles i la cobdícia”. La caça de bruixes va ser una excusa perfecta per a la venjança personal i l'apropiació de terres del veí, convenientment denunciat. El clima de sospita, delació i por va ser el que va interessar a Miller, que en la seva obra va destacar els paral·lelismes amb la persecució del senador McCarthy i el Comitè d'Activitats Antiamericanes el 1951 d'elements comunistes en la indústria cinematogràfica.

La caça de bruixes a Salem, recorda Lima, “comença amb una ximpleria, quatre nenes ballant al bosc, i acaba a la forca”.