Uns ciurons verds, únics, totals

Una persona passa endiumenjada amb un ram verdós, curiós, a la mà. Duu un trofeu vegetal de plaça, del mercat, i no és un rar ram de núvia moderna.

Tot i que és un exemplar excepcional, per estrany, ara poc comú, no és tampoc —no ho sembla— una planta exòtica per a fer un ramell d'ombra ni un bellveure o alfàbrega primerencs.

És una planta fruitada, amb càpsules comestibles amagades. És una mata clara de fulles menudes i bolletes disperses. Els seus fruits closos que no són de color distint, són extrems eteris, capsulars, penjats, volen a lloure.

Podria ser una casta de bonsai miniarbre de Nadal sense bolletes de colorins o de les silvestres del bon pastor. No sembla un ram per fer una granera de corral. Qui ho sap?

Una madona que duu el trofeu sense referència, el ramell, qui s’explica sobre la planta inhabitual i el seu ús; la destinació: és per a menjar, són cigroneres i són ciurons tendres, les plantes arrabassades, tretes o segades, amb els fruits –lleguminosos– sense acabar de madurar. Cal esbessonar, desembeinar i menjar de cop, molts de fruits tendres, frescs, verds.

Són ciurons totals, fets, però no madurs, com grenyals, abans que la sequera, la calor i el sol els cremin. Quan torna ros, daurat i desert el camp la planta duu els seus cigrons a la fatal maduresa, al seu futur de reserva alimentària clàssica. De la joventut a la vellesa, de la tendresa a la fossilització, és quan el fruit s’asseca, es fa dur, granat, i el ciuró/cigró esdevé gairebé pedreta i, aleshores, en el seu estat més comú d’ús demana remull d’aigua i carbonat per a ser menjador i no mossegada feixuga i indigesta.

Els ciurons verds, així, no són gens comuns –d’una sola anyada efímera. Uns dies i pues. Les peces dels fruits novells, amagats dins la bajoqueta d'una o dues unitats –o tres–, són la munició per a fer un festival fugaç a la taula, un tast que anticipa el final que és llunyà, la collita en la batuda, la sega i l'anyada com toca. N’hi ha que en menja de crus, tot just esclovellats; tenen interès.

Els cigrons amagats en càpsules són un present agònic i esplendorós de la primavera per a la cuina de les sensacions perdudes, sense manual o apologistes.

Allò és matèria d'un cuinat de ciurons verds/no secs, és una vindicació de la vella gastronomia de la lògica de les coses, sense necessitat de fer arqueologia a les llibretes de senyors i convents. Ara s'usa el goig estantís (?) de plats/pel·lícules antics, l'òpera culinària, finalment, perquè mai no s'imita una realitat desconeguda, impossible de transportar als fets d'ara.

Obrar el manat verd, un feixet de plantes amb arrels i penjarolls, olorós no dolcenc, un punt agrenc, amable, implicarà haver de fer un exercici primitiu, cultural de lentitud, paciència, gairebé una oració secreta amb un rosari amb moltes llàgrimes i oracions.

Qui cuina fa la collita i cerca els fruits tancats en les seves caixes fortes. A vegades la protecció explota per a fer fugir, a pressió. La fruita que no vol ja la protecció no comestible. Un a un, dificultosament, els cigronets surten i reten poc. Els ciuronets tendres quasi són carn vegetal de minoria, fràgil. No toca trencar cap ordre canònic per a fer un cuinat, els ingredients de la celebració —una vegada a l'any— són indiferents, bones verdures i una escapció de tubèrculs, potser una mica de peix o carn pels addictes.

Els plats de cigrons verdals de commemoració mereixen escoltar o recuperar la memòria de la cuinera vella, ella, qui resol —responia— tots els fets incògnits. Esflorar les bimbolles és com cercar la veu i la mesura certa —el relat oral de la vida— de qui explicava tot allò que tocava, que era veritat i no profecia d’oportunitat.