Europa absent

Des del penós debat electoral a quatre de dilluns s'ha anat consolidant la idea d'una campanya electoral buida. Els mitjans fan llistes de temes absents del debat que qualsevol ciutadà assenyat pot col·locar entre els problemes més urgents. Dues campanyes electorals en sis mesos no poden donar gaires sorpreses. Però pel camí les expectatives dels actors han variat, i això ha obligat a modificar les estratègies. Els dos partits que van intentar formar govern en la breu legislatura del fiasco, el PSOE i Ciutadans, no han rebut premi pel seu esforç. Al contrari, s'han trobat convertits en actors secundaris d'un duel convencional entre la dreta (PP) i l'esquerra (Podem).

L'aliança entre Podem i Esquerra Unida ha fet possible el que era impensable en la cultura del bipartidisme: que el PSOE pogués perdre la primacia en l'esquerra. En conseqüència, la ja abundant literatura anti-Podem, que ha unit sectors, abans enemics cervals, de la intel·lectualitat de l'esquerra i de la dreta, ha continuat expandint-se. Però s'ha trobat amb un Podem en procés accelerat de moderació, com si el fet d’albirar la presidència del Govern, encara lluny, li hagués canviat les formes.

Podem ha abandonat la intensitat crítica, com si volgués passar un examen d'homologació per a la governança i la campanya s'ha anat quedant sense temes. A ningú l’ha interessat debatre qüestions espinoses. De manera que tot gira entorn dels aparellaments potencials de cada partit com a conseqüència de la impossibilitat que cap pugui aconseguir per si sol una majoria suficient per governar. La pregunta d’amb qui s'ha imposat a la del com i el per a què, en una mostra de la poca confiança de la pròpia política en la seves forces i en la capacitat de complir els objectius, promeses i expectatives que pugui crear. Resultat: excepte al PP, que tots sabem que vol que tot segueixi com està, als altres els és difícil explicar de manera creïble què volen fer i a on volen anar.

En aquest context (i malgrat estar en temps de Brexit, que com s'ha vist preocupa més els mercats que el que pugui passar a Espanya) Europa, una vegada més, ha brillat per la seva absència en la campanya electoral. No és una novetat, és una repetició: sempre ha estat així. Per què? Si els polítics no en parlen és perquè entenen que ni preocupa ni interessa els espanyols. Però aquestes afirmacions són una mica pèrfides: els polítics haurien de contribuir al fet que els espanyols pensessin en Europa, i la millor manera és posar-la en el debat públic. Però els incomoda perquè significa deixar constància de les seves limitacions. I això és un problema quan cal demanar el vot advertint que el marge de maniobra del qual es disposa és limitat.

La falta de consciència europea dels espanyols —aparentment tan europeistes— té sens dubte raons històriques i culturals. Persisteix un cert complex de no ser volguts. Els temps d'aïllament van ser llargs i el ressentiment acumulat és fort per ser assenyalats com a estranys. Amb l'entrada a Europa ens vam sentir redimits, i la missió es va donar per complerta. No estava previst que Europa provoqués tants o més problemes que solucions. I, precisament per aquesta raó, què fem amb Europa hauria de ser qüestió central de la política espanyola. Pablo Iglesias ha insinuat alguna cosa en les seves invocacions als italians i als portuguesos. Dit d'una altra manera, qualsevol política de canvi haurà de ser europea. Modificar les relacions de forces a Europa és l'única manera de posar límits a la violència de les polítiques d'austeritat, una política obsessiva que a la llarga només es pot mantenir per la via de l'autoritarisme postdemocràtic.

La qüestió europea és clau per superar la fractura social, però també per afrontar amb mentalitat no colonial qüestions tan importants com la crisi dels refugiats, les mutacions geopolítiques o el terrorisme internacional. Si res d'això no ens interessa, no ens queixem si després veiem els nostres dirigents comportar-se com simples treballadors de l'eufemísticament anomenat poder dels experts (és a dir, del capital). Si volem que la política ens representi no podem eludir les dues qüestions centrals: el poder real de l’Estat i la Unió Europea.