Gabriel Rufián: “L’adversari electoral d’Esquerra és Podem”

Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) va debutar en el Congrés en la investidura fallida de Pedro Sánchez en nom d'Esquerra Republicana i ara torna a encapçalar la llista d'aquest partit per Barcelona.

Pregunta. Fer al·lusió al terme xarnego com va fer vostè aquell dia no és fer lerrouxisme?

Resposta. Jo em sento molt còmode amb aquest terme, que és el que ha adoptat l'unionisme més reaccionari. Els qui ens anomenen xarnegos són els que neguen que voti el poble català. És un orgull que un cordovès fos president de Catalunya i és molt complicat imaginar un català presidint un govern espanyol.

P. Agrupar sota “unionisme” tots els partits que no són independentistes sí que li sembla apropiat, quan és un terme referit a la política de la Gran Bretanya?

R. Em fa enveja el Regne Unit i això que estic als antípodes del que representa David Cameron, que potser és més de dretes que Rajoy, però que ja ha fet dos referèndums. Potser és més apropiat referir-se a l'unionisme reaccionari. Em sembla hipòcrita parlar de constitucionalistes, perquè ho són per a segons quins articles. Els encanta el 155 (la possibilitat que el Govern central intervingui una autonomia), però no tant el 47 (dret a un habitatge digne). Respecto els unionistes que defensin que s'ha de votar, però no accepto l'unionisme reaccionari que ens anomena nazis, colpistes o bàrbars.

P. Què va a fer Esquerra a Madrid si defensa la independència de Catalunya?

R. Anem a ocupar un enorme espai de poder mediàtic per no regalar la imatge de Catalunya a Albert Rivera, o a Xavier García Albiol. Volem contrarestar el relat absolutament fal·laç que uns quants fan de Catalunya i estar al costat de les forces que volen dignificar la vida de la gent, visquin on visquin. No es tracta de ser antiespanyol ni de renunciar a cap identitat, sinó que cada un sigui el que vulgui ser. La meva família és d'Andalusia, la meva filla i la meva dona són de Catalunya. Em sento espanyol i català.

P. Es pot ser independentista i sentir-se espanyol?

R. El meu independentisme és ideològic. Sóc republicà i d'esquerres i això és inherent a reconèixer el dret d'autodeterminació. Hi ha gent que està a favor d'això per al Quebec, Kosovo, Escòcia o Palestina, però no per a Catalunya. Cal dir sempre que sí a la democràcia i a les urnes. El poble català es mereix ser flexible i explorar totes les vies possibles, perquè tenim un Estat en contra.

P. Això inclou celebrar un referèndum unilateral d'independència?

R. M'agrada aquesta via perquè suposa interpel·lar Podem i En Comú Podem i dir-los: “Què fareu si el poble català decideix agafar les regnes del seu destí i posar les urnes? Fareu costat a l’Estat, que no deixarà posar les urnes, o a la plena sobirania del poble de Catalunya?”

P. Sembla que Podem els està posant molt nerviosos a Catalunya en aquesta campanya.

R. És una bona notícia que per primera vegada hi hagi una força política estatal que entengui que Espanya és un país de països. La diferència entre ells i nosaltres és que allà guanya les eleccions el PP. I on no arribi el PP arribarà el PSOE, Ciutadans o el Tribunal Constitucional. El país que imagina Podem ja existeix a Catalunya, amb un PP residual, un PSC minoritari i les condicions per iniciar un procés constituent i aconseguir la tercera república catalana.

P. Podem és l'adversari d’Esquerra en aquesta campanya?

R. El nostre adversari és la precarietat, l'exclusió social, les desigualtats, però l'adversari electoral, que no ideològic, és Podem. Per què? Perquè van guanyar el 20 de desembre a Catalunya i nosaltres el que volem és guanyar. Podem és ambigu sobre el procés català i si algú vol un ministeri de la plurinacionalitat o compartir un Govern amb el PSOE de Pedro Sánchez i Susana Díaz, que voti Podem. Qui vulgui la república, que voti Esquerra.

P. Es pot aconseguir la independència si el Parlament no pot ni discutir un projecte de Pressupostos pel veto de la CUP?

R. La majoria independentista del Parlament comporta dificultats, problemes i diferents sensibilitats. La gent que ens agrada la política ho vivim amb absoluta normalitat. Em semblaria notícia que Convergència i la CUP es posessin d'acord en tot a la primera. Aquells que ens deien de tot al gener han estat incapaços d'aconseguir un acord de governabilitat al seu propi Estat. Estem convençuts que si la CUP ha acceptat els Pressupostos d’Ada Colau i Jaume Collboni aprovarà els de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. L'única cosa que demanem és que es puguin debatre.

P. Està parlant dels Pressupostos del 2017?

R. No, dels d'aquest any. Però si al final no s'aproven, no passa res. No conec cap procés d'autodeterminació que s'hagi parat per no aprovar uns pressupostos.