Tornen els grans clàssics

Just a l’equador de la campanya electoral, resulta evident el seu caràcter repetitiu, la sensació de déjà vu que desprèn. Però no ja pel que fa a la del desembre passat —cosa que seria comprensible i disculpable— sinó en relació amb algunes de les grans fites de la política partidista i dels desplegaments preelectorals de les últimes quatre dècades. Així, una de les principals polèmiques del primer tram de mítings i debats ha estat la gosadia de Podem a declarar-se socialdemòcrata. Els portaveus del PSOE s’han regirat, indignats: però, com pot ser que Iglesias sigui socialdemòcrata si defensa la nacionalització de la banca i el dret d’autodeterminació de Catalunya? Obliden, o potser ignoren, que en el seu moment el partit al qual pertanyen va fer el mateix.

Les resolucions del XIII congrés del PSOE (Suresnes, octubre del 1974) es referien “al sistema capitalista condemnat ineluctablement a desaparèixer” i afirmaven que el restabliment de la democràcia a Espanya “parteix indefectiblement del ple reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. La Federació Socialista Catalana, per la seva banda, advocava encara a mitjan 1976 per “la socialització de l’economia”.

És cert que el PSOE va llançar per la borda aquestes idees, juntament amb el marxisme, en tot just un lustre. Podem sembla en disposició de llançar llast ideològic molt més de pressa, no en va estem a l’era d’Internet i de Twitter. En tot cas, resulta commovedor veure els líders socialistes —sobretot, els catalans— patrimonialitzar la bandera socialdemòcrata. Quan el 1975 ells (o els més grans dels seus) consideraven els socialdemòcrates locals uns lacais de la burgesia, i insinuaven que el pobre Josep Pallach era agent de la CIA... I què dir de la invocació a la pàtria per part de Podem? S’escandalitzen d’ella els qui, quan van guanyar les eleccions del 1982, van ser descrits agudament per The New York Times com a “joves nacionalistes espanyols”, sense que el gran diari nord-americà hagi hagut de rectificar mai l’etiqueta.

I, si us plau, no m’objectin que evocar els temps del felipisme resulta anacrònic, perquè és el que està fent l’actual campanya del PSC: posar els anys de govern de Felipe González —en versió idealitzada, és clar: sense GAL, ni Roldán, ni Juan Guerra, ni...— com a garantia de serietat i d’eficàcia gestora, una garantia més solvent segons sembla que el septenni de Rodríguez Zapatero. O sigui, tornar als clàssics de la marca pròpia.

Però també hi ha qui torna als clàssics... aliens. És, espectacularment, el cas d’En Comú Podem. La polarització discursiva contra Rajoy, la idea que el litigi català no es produeix amb Espanya sinó amb el PP, el missatge segons el qual és possible un altre Estat molt més amable governat per Pablo Iglesias i els seus (“simbolitzo la fraternitat entre Espanya i Catalunya”, afirmava Ada Colau en una entrevista dominical), la promesa sabatina del mateix Iglesias (“respectaré els drets de Catalunya”), que s’assembla tant, fins i tot en la rima, al cèlebre “donaré suport a l’Estatut” de ZP...: tot això constitueix una versió lleugerament remasteritzada dels èxits més grans del PSC durant la primera dècada del segle XXI. Pepe Zaragoza pot sentir-se reconfortat i reivindicat; la seva gran obra política no ha caigut en sac foradat i té dignes èmuls, encara que competeixin amb una altra samarreta.

No obstant això, el remake més inesperat està sent el de Ciutadans. El partit que, des de la seva expansió al conjunt de l’Estat, es vanagloriava de dir exactament el mateix a Sant Adrià, a Jerez de la Frontera i a Alcoi, ha caigut del cavall i ha abraçat ben ràpid el que ahir injuriava: lemes diferents per a realitats socioelectorals diferents. A Espanya, “Temps d’acord. Temps de canvi”; a Catalunya, “Un president català per canviar Espanya”.

Encara que té coses més importants de les quals ocupar-se, potser Miquel Roca hagi esbossat un somriure ple de tendresa en sentir-ho, i recordar l’eslògan de l’operació reformista del 1986: “L’altra forma de fer Espanya”. En aquell cas, el presidenciable català era ell, però tampoc resultava prudent fer ostentació d’això més enllà dels Monegros. Precaució supèrflua, perquè el van destruir de totes maneres.

En fi, té gràcia que Albert Rivera comencés la seva carrera política nu, i ara comparegui tan abrigat: embotit en la casaca del general Prim, en la levita de Pi i Margall i en el vestit de Roca. No deu ser massa roba?

Joan B. Culla i Clarà és historiador.