El Sónar més bipolar

En la seva primera jornada, el Sónar va mostrar les seves dues cares més distants. Si de dia va ser el pianista James Rhodes qui va allunyar el festival dels xips bressolant-lo amb Chopin, a la nit, en el concert promocional patrocinat per una marca de cervesa, va ser el ritme de cops d'olla i paella de Fatboy Slim el que va fer pujar fins al sostre una multitud al Polígon Pedrosa, on només se sentia parlar castellà. A més d'aquests artistes van triomfar en la jornada diürna Kelela, Nicola Cruz o Martin Messier.

Després del silenci reverencial que Rhodes va aconseguir a l'escenari, només trencat pel seu piano i la presentació de les obres que va interpretar, la nit va ser menys subtil. Fatboy Slim, camisa de turista, salts de turista darrere d'una sangria, va esclafar la multitud amb els seus ritmes, més voluminosos que la gravidesa d'un cetaci, els seus samplers i uns bombos que fins i tot podria sentir Beethoven. Música a granel per desgastar les soles i donar feina als otorinos.

Per la seva banda, Rhodes duia samarreta, pantalons negres i unes sabatilles que dignes de Gary Glitter. Es va mostrar sorprès de ser allà. “Lang Lang devia estar enfeinat”, va dir recorrent a un sentit de l'humor que l'ha ajudat a sobreviure a una infància traumàtica presidida pels abusos sexuals. Rhodes, que parla dels seus compositors preferits en termes com “Liszt és el cabronàs que ha fet que els pianistes hagin d'executar de memòria recitals de piano sencers” o que proclama que la pugna entre Scriabin i Rakhmàninov “va ser la rivalitat entre Blur i Oasis del segle XIX”, va recrear l'autobiografia que l'ha convertit en un personatge, Instrumental, explicant en termes emocionals els perquès de les peces que va interpretar i tocant-les després nítidament, tot i que amb menys capacitat d'emoció que la que transmetien les seves pròpies paraules en presentar-les.

Abans de la seva actuació el Sónar va mostrar altres cares. A la zona d'acreditacions un soroll d'aeroport donava la benvinguda, tot i que després es va descobrir que no era un Boeing, sinó els subgraves de Mad Professor. Era la quota jamaicana, després explicada de forma inquieta per King Midas Sound i Fennesz. Dub mandrós orejat amb soroll, veus fumades a l'estil de Massive Attack, boira i foscor. Una combinació fantàstica, semblant a la de Nicola Cruz, un equatorià que remescla música popular llatinoamericana a la qual insufla uns greus que casen amb el so de quenas, charangos i veus que canten en castellà. No era música ballable, però gairebé, i en aquesta retenció hi havia la gràcia de la proposta.

Per contra, al Village, el Magrib era el protagonista gràcies a Acid Arab. La cosa és que dos discjòqueis parisencs es van sorprendre a Tunísia de la riquesa de la música àrab. En la seva boca oberta de turistes esbalaïts els devia cabre una darbuka de través. Van ficar tecno a aquesta música i de cap al Sónar, aconseguint que les alemanyes ballessin com hurís. De fet, qui balla de forma cridanera triga un beat a tenir una càmera de tele gravant-lo.

Però com a  l'espectacle de Martin Messier fent música amb camps electromagnètics, en escena semblava una operadora manipulant una centraleta telefònica dels cinquanta en versió minimal, amb un claviller que ordenava sons, interferències i imatges que evocaven el pas de pals quan vas amb tren. Bonic per concís.

Kelela també va triomfar i el seu rhythm and blues sintètic, una mena de Beyoncé digital que va fer ombra a Jamie Woon a qui l'escenari li va quedar gegant, empetitit pel seu classicisme de soulman amb tendències modernes. El grime de carrer i brut de Lady Leshurr en una actuació curta però divertida va marcar un altre dels perfils d'aquest basar de sons que és el Sónar. Ja torna a estar obert.