Referèndum i línies vermelles

El que fa uns mesos per a teòrics de l’independentisme era una pantalla passada, el referèndum acordat, ara torna a ser vigent. Convergència s’empipa amb l’ANC perquè parla de referèndum unilateral. En Comú Podem el manté en els seus compromisos electorals, però Pablo Iglesias, al debat, admet que no seria una línia vermella en una negociació per formar govern. “Amb el vent de cua de les enquestes”, escriu Enric Hernández (El Periódico, 15 de juny) per a Pablo Iglesias, que va fer servir aquesta línia vermella per negar el vot a Sánchez, “ho seria menys si d’això depengués la seva pròpia investidura”. Per Victoria Prego, l’error de Sánchez va ser establir com a única discrepància de fons amb Podem la defensa que aquest fa del dret a l’autodeterminació. Un cop vist el debat, “aquest assumpte podia quedar apartat fins una millor ocasió” (El Mundo, 15 de juny). Sebastià Alzamora (Ara, 15 de juny) resumeix l’inici de campanya amb un Homs dient totes les pestes sobre l’ANC, “després que aquesta entitat hagi tingut l’acudit, segurament màgic, de demanar el que ara se’n diu un RUI, i per sigles que no quedi”. Una nota d’El Mundo (14 de juny) veu una nova fissura en la unitat independentista: CDC, que va fer de l’ANC un instrument seu, ara es troba que quan modera el seu discurs ha perdut la força de les bases. L'ANC s’ha inclinat per Junqueras, mentre que Òmnium ho fa del cantó de CDC. Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia, 16 de juny) davant d'aquest “nou gir de guió” del procés creu que a aquest no li cal un nou McGuffin (excusa argumental que es fa servir al cinema perquè l’acció avanci). I escriu que el RUI (referèndum unilateral d'independència), "encara que alguns vulguin teoritzar-lo de manera sofisticada, no deixa de ser un retorn al clàssic “pit i collons” o a l’omnipresent “tenim pressa”, lema antipolític que l’independentisme hauria d’enterrar d’una vegada”

Sobre el referèndum i la seva acceptació es fan càlculs d’aprofitament electoral. “Els plans de Puigdemont”, escriu Oriol Solé, després de la ruptura de JxSí i la CUP, “passen per apropar-se als partidaris del dret a decidir. “Més encara, durant el cap de setmana, Artur Mas invocà directament el vot de 'la bona gent d’Unió Democràtica', el partit conservador amb el qual els convergents van trencar la seva històrica aliança precisament perquè els democristians rebutjaven la via independentista”. Per Vicent Partal, l’aclariment d’Iglesias és molt important. A Catalunya En Comú Podem continuarà fent servir la promesa de referèndum, per derrotar així l’independentisme. “Però la trampa ara només se la creurà qui se la vulga creure. L’ambigüitat ha desaparegut: n’hi ha prou d’ensenyar el vídeo del debat”. Toni Soler (Ara, 15 de juny) creu que si Podem governa i Domènech és ministre, Espanya esdevindrà una pàtria d’esquerres, una terra de les oportunitats a les quals Ada Colau dirà sí-sí. “Per tant, es pot donar la paradoxa que, com més vots independentistes rebi En Comú Podem, menys motius tingui per abraçar la independència”. Per Pilar Rahola (La Vanguardia, 15 de juny), el repte d’ERC i CDC és aconseguir que el catalanisme no torni a caure “en la ingenuïtat de creure que un partit espanyol li salvarà els mobles, No ho tenen fàcil”. Tot i que Xavier Domènech va assegurar que les paraules d’Iglesias no suposen un pas enrere (“que estiguem disposats a escoltar els altres no vol dir que hàgim trobat una proposta millor”), per Maiol Roger (Ara, 15 de juny) “la paradoxa de l’estratègia d’Iglesias és que el discurs que utilitza per guanyar a Espanya –res farà impossible una majoria d’esquerres– anima els independentistes a debilitar En Comú Podem a Catalunya”.

Per Pablo Planes, “Mas i Puigdemont reneguen d’allò que havien pactat amb la resta de separatistes i ara volen el referèndum de Podem; el que sigui per seguir a les seves poltrones i amb els seus deliris”. Isaac Meler i Arnau Urgell descriuen així l’embolic. Gabriel Rufián ha obert la porta a un referèndum unilateral (RUI), però també ha posat sobre la taula que aquest element no consta per ara al full de ruta sobiranista. Joan Tardà, per la seva banda, ha afirmat que qualsevol modificació que alterés la resolució del 9-N hauria de passar pel Parlament. Per Francesc Homs, el RUI no tindria legitimitat internacional i provocaria l’abstenció dels partidaris del no, com va passar el 9-N. Xavier Domènech també ha parlat del RUI, “és allò que, en principi, el senyor Artur Mas va convocar el 9-N amb una ploma estilogràfica escollida per a l’ocasió i que ha acabat al Museu d’Història de Catalunya”. “Puigdemont, per la seva banda, ha considerat que un RUI és “tècnicament una possibilitat”, però ha afegit que s’ha d’intentar aconseguir l’opció majoritària del país, és a dir, un referèndum pactat. Un tercer tipus de referèndum, segons ha explicat el president, és el que inclou el full de ruta actual, una consulta sobre la constitució catalana posterior a unes eleccions constituents”.

Per a El Punt Avui “els catalans ens trobem amb la vella història de sempre: a l'hora de la veritat, la nostra llibertat és moneda de canvi, un peó a sacrificar en favor d'un bé presumptament superior, sigui l'estabilitat d'Espanya o qualsevol altre”. Ramon Cotarelo no veu clar el RUI. “És com un procediment de prova de neteja de sang patriota” i porta a una confrontació amb l’Estat en una situació d’il·legalitat molt difícil d’explicar a l’exterior. En canvi, una declaració unilateral d’independència (DUI), segons ell, “sent tan il·legal com el referèndum, té un àmbit judicial natural en què es pot substanciar d'immediat, que és la Cort Internacional de l'Haia”.

Joan Tapia considera que el moviment separatista llisca cap a un procés de crisi i de destrucció mútua. El Govern, escriu, ha acceptat la hipòtesi d’un RUI, “sempre que tingués legitimitat democràtica i homologació internacional”, en contra de l’opinió manifesta, per exemple, d’Homs. Però “com que no se sap quina oficina mundial atorga aquests certificats, sembla clar que l’independentisme navega per un creixent mar de confusió i desorientació”

Tot això després d’un debat entre quatre candidats que ha generat infinitat d’anàlisis sobre un hipotètic guanyador i perdedor, o sense cap de les dues coses -“Un debat de tots contra tots” (El Periódico), “Rajoy treu profit del debat” (Abc), “Rajoy s’aferma i Sánchez cedeix terreny davant d’Iglesias i Rivera” (El Mundo), “Un debat reiteratiu, però imprescindible” (La Vanguardia). José María Izquierdo (Cadena Ser) titulava el seu comentari: Tot està venut, però vostès votin. Per si de cas”. Izquierdo deia que les enquestes, els sondejos, els comentaristes (progressistes, uns pocs, reaccionaris, la majoria) ja ens han donat mastegat el resultat del 26-J. Guanya Rajoy i Podem, segon. I acaba: “Però i si res fos així i les paperetes criden una altra cosa?”.

Blocs electorals. Mònica Planas (Ara, 15 de juny) dedica un article al que sembla la desaparició dels blocs electorals a TV3. “Aquests dies s’està imposant de manera discreta però sensata l’honestedat professional i la lògica informativa”. La informació electoral s’emet sense l’habitual nota de queixa de la redacció. “Quin serà el primer partit polític que reclamarà el retorn a la tirania dels blocs?”. De moment, acaba, “enhorabona, companys! (I que duri...)”.