La paraula i la xerrameca

Al principi de tot el sidral que estem vivint ens miràvem de reüll. La desconfiança de l'independentisme en els partits era la de sempre. Ens preguntàvem quan tornaria CiU al peix al cove, contàvem els mesos que faltaven per al proper harakiri d’Esquerra i aguantàvem la respiració cada vegada que miràvem la CUP, com si es tractés d'una bomba de rellotgeria. D’Iniciativa o del PSC, esperàvem tan poc com res. Des de llavors, cada partit ha passat les seves proves i la desconfiança no va passar a ser confiança cega, però avui almenys és una mica miop, escèptica i realista. Hem vist el trencament de CiU i la mutació d’Unió en Demòcrates. Junqueras ha passat les de Caïm, dins del partit i fora, n’hi ha prou de recordar la pressió a què el va sotmetre l'ala més dura de Convergència, que ara veu com se li enfonsa el terra sota els peus.

El que mou tot aquest escenari són els intents de respondre preguntes que encara ningú ha aconseguit contestar. N’hi ha que les defugen amb cert èxit, mags de la retòrica. Aquí hi ha Ada Colau, a qui la minoria en la qual es mou li permet no encarar-les. És temporal, tard o d'hora haurà de respondre si vol que Barcelona tingui uns trens viables i accessos decents o si el seu projecte de ciutat és de subordinació a l’Estat. No sempre hi serà Trias per donar-li la culpa.

Tot es mou i, el millor, és que tot s'aclareix. Mentre no passa res la retòrica dels dies ho amaga tot. La retòrica processista també ens retrata, a mi també, és part del preu que cal pagar. La crítica de la cultura de la Transició també té la seva retòrica i la seva inacció, com el 15-M o, no cal dir-ho, la Gran Coalició. Ningú se salva, arriba un moment en què cal prendre decisions.

Aquí és on es paga la retòrica de la radicalitat, que és la que més contradiccions genera en aquests temps d'avaluació continuada. La xerrameca de l'exaltació es porta molt malament amb el valor de la paraula. Quan es falta a la paraula donada, la resta cau pel seu propi pes. La confiança aguanta decepcions i enganys, però fins i tot admetent la fal·libilitat, arriba el moment de la veritat. O de la mentida. Que la CUP ha faltat a la seva paraula a moltíssima gent és innegable, els articles posteriors a manera d'excusa són tan inconsistents que cal llegir-los dues vegades per adonar-se que amb cap bastava.

I es veia venir. Hi ha un vídeo de l'exdiputat Busqueta que defineix amb claredat la situació. Fa uns mesos qualificava els militants de la CUP que buscaven un acostament amb Junts pel Sí com a víctimes del complex d’Èdip per, a continuació, preguntar-se si valia la pena sacrificar la CUP per una merda de Parlament. En el vídeo arrossega la e de merda amb tantes ganes com menyspreu. Per mesurar el nivell de cinisme n’hi ha prou de recordar que es va presentar per a diputat. Ningú a la CUP l’hi ha recriminat, tenia la diputada Mireia Vehí al costat i no va dir ni piu. Una cosa és que hi hagi moltes CUP i una altra és que n’hi hagi tantes que puguis veure que els que guanyen les votacions riguin a la cara dels qui les perden. A aquestes fotos tan il·lustratives les anomenen errors de comunicació. Els sona?

Els crítics de la CUP ens recorden massa els crítics d'altres partits, els catalanistes del PSC o els independentistes d’Iniciativa, aquí, de nova política no n’hi ha gens. Demanen desobeir Espanya els qui no saben desobeir a l'ala dura de la seva organització. Això sí, escoltem les hores de retòrica revolucionària que vulguin perquè per què preocupar-se d'uns pressupostos que els tramita una merda de Parlament. Mentrestant, han passat els pressupostos a Ada Colau, previ ridícul de samarreta de Mickey Mouse i posterior solució sorpresa a TMB. No és estrany, també li han fet la millor campanya possible i de manera sostinguda a En Comú Podem i a un Xavier Domènech que ni surt al cartell del seu partit, ni sap per on li faran passar el corredor mediterrani o el referèndum. En fi, que jo hagi de recórrer a Iceta és un càstig dels déus i la meva part de penitència, però quina raó tenia diumenge passat quan deia, amb la gràcia histriònica que el caracteritza: “I se’n van anar a buscar la CUP perquè els donés estabilitat… Santa Llúcia els conservi la vista i, afegeixo, si pot ser que els la millori”.

Francesc Serés és escriptor.