Socialdemocràcia a dues veus

Entre els molts efectes col·laterals de Podem hi ha la marginació mediàtica de l’independentisme com a solució radical, pacífica, òptima i única. Però no perquè hàgim passat d’un món de màgia a un altre món de màgia sinó perquè ha obligat a emplaçar a la terra política els celestials plans ideològics. Mentre l’independentisme ha explotat a mansalva el descontentament legítim d’una població catalana maltractada des dels poders oficials, inclòs molt per davant el Partit Popular (incapaç fins i tot de fer cas als seus líders a Catalunya), el moviment podemita ha tingut una evolució diferent i més consistent.

Torno a parlar d’aquest assumpte al cantell de la redundància i de la piscina, i malgrat que un bon amic em tirarà un gerro al cap, i el gerro no serà xinès: em deixarà un bony de ca l’ample. Però mentre sigui virtual, tractaré d’explicar la meva afinitat amb les noves mobilitzacions i la meva desconfiança cap als qui les combaten amb rancúnia, tot i que sospito que no votaré En Comú Podem. Però dissenteixo dels qui es defineixen sobretot com antipodemites. En el fons, em recorda una vella seqüència indesitjable: una cosa era abandonar el Partit Comunista i una altra cosa era convertir-se en anticomunista professional.

En Comú Podem s’endurà, segons les enquestes, un percentatge estratosfèric de vots a Catalunya. Amb aquest desequilibri evident entre socialistes i Podem, ni anem enlloc ni s’aconsegueix res massa estimable de cara a governar a Madrid. No penso exactament en un vot útil però sí tàctic i humilment possibilista perquè el socialisme clàssic no quedi enfonsat ni sigui una força real o simbòlicament abatuda. Qualsevol de les dues coses condueixen a un govern de dretes o a la temptació de conciliar d’alguna manera PP i PSOE. Crec que la bel·ligerància i l’argumentació podemita han millorat substancialment la seva capacitat persuasiva i també crec que han esquivat els problemes insolubles que Iniciativa (o Esquerra Unida) van tenir per créixer per si mateixes i atreure el descontentament social dels més castigats.

També crec que l’aggiornamento actual de Podem, estilístic i ideològic, podia haver estat en els seus plans des de temps enrere. Però si no hi va ser, ha arribat per quedar-se després d’obtenir cinc milions de vots de gent que té coses a perdre perquè són classes mitjanes depauperades i no només esparracades. Han anat dissolent-se a l’aire —encara que estiguin totes registrades— les paraules que van hipnotitzar els mitjans, han rebaixat el color i el timbre de les veus, i avui els fa perillosos precisament el llenguatge del seny pedagògic i el pragmatisme socialdemòcrata.

Parlen com a partits d’esquerra sistèmica (perquè no han estat mai extrasistèmics). Fins i tot més: parlen com una esquerra que busca forçar els socialistes a actualitzar les seves millors conviccions socialdemòcrates. No va ser gaire bona idea que Jordi Sevilla acudís al debat sobre economia a La Sexta amb una argúcia de vella dreta i esmentés fins a tres vegades, almenys, el document del Partit Comunista d’Espanya amb la seva proposta de sortir de l’euro. Jo no veig Units Podem obstinats a reclamar la sortida de l’euro, i molt menys quan teclegin el primer password del primer PC ministerial.

Units Podem ha retirat de la circulació el discurs escandalós perquè va ser una estratègia d’emergència en els dos sentits: per assaltar les pantalles mediàtiques amb soroll i perquè calia exagerar sense por a l’escàndol perquè es tractava d’escandalitzar amb molt soroll. Avui no veig ni Íñigo Errejón ni Pablo Iglesias ni Xavier Doménech ni Bescansa instal·lats en una fantasiosa bombolla de neocomunisme sinó afinant un discurs possibilista per a un Estat greument engarrotat.

Governi qui governi, haurà de gestionar o renegociar retallades i ajustos o ajustos i retallades que tots els partits coneixen i ningú esmenta en campanya. Però prefereixo que la gestió d’aquests nous aclaparaments estigui en mans d’una esquerra combinada i capaç de defensar la transcendència de l’R+D, moderar el pes polític dels poders financers i els interessos de les grans empreses i fins i tot disposada a impulsar canvis rellevants en la progressivitat del sistema de tributació, en la qualitat d’una ocupació molt deficient, o en la consideració d’Espanya com a Estat plurinacional obvi. I tot això sona a inequívoca socialdemocràcia a dues veus.

Jordi Gracia és professor i assagista.