El procés s’esquinça

Carles Puigdemont admetia ahir a Josep Cuní que si hagués sabut que “m’oferien la presidència, però amb un acord que muta, no l’hauria acceptat”. La negativa de la CUP a permetre la discussió parlamentària dels pressupostos complica, i molt, el procés. A la premsa internacional, un dels verbs més freqüentats és que “s’esquinça”. Titula així, per exemple, La Tribune. El diari es pregunta si la CUP s’arriscarà a portar sola la responsabilitat de la ruptura del procés. En tot cas, continua, el mes de setembre es veurà si el procés encalla “amb la divisió del camp secessionista”. L’Independant recull la crítica de Miquel Iceta a un full de ruta il·lusori. “No hi ha camí unilateral cap a la independència”. L’Express subratlla que la crisi arriba menys d’un any després de les eleccions de setembre.

The New York Times, d’agències, diu que la CUP era vista com una raresa acolorida de la política catalana fins que va resultar imprescindible per crear la majoria independentista al Parlament. Bloomberg recorda que el pressupost era la peça central de l’anomenat full de ruta i agafa les enquestes per dibuixar un suport afeblit a la independència. “Del 48,5 % de suport el mes de maig de 2013... al 38,5 d'ara”. “Dubtes sobre la secessió catalana després del rebuig als pressupostos”, diu Reuters. Yahoo news torna a recordar la debilitat que suposa per als partits independentistes no haver aconseguit la majoria de vots. La Catalan News Agency (versió anglesa de l’ACN) explica que la decisió de la CUP, que tindrà conseqüències severes, es va prendre per tres vots de diferència.

Els digitals també hi diuen la seva. Dídac Boza, a Nació digital, segueix pensant que la CUP representa un espai polític necessari. Admet que ningú “no esperava de la CUP que fos dòcil però segur que tots els seus votants i molts dels ciutadans d'altres sectors ideològics de l'independentisme, esperaven que el seu concurs polític resultés útil”. José Antich avisa que si els de la CUP “volen tombar el Govern i continuar comportant-se com un partit d'oposició podran fer-ho a la tornada de l'estiu. Això sí: per a la història quedarà que ells s'hauran carregat al primer govern independentista de la història de Catalunya”. Després d’afirmar que la CUP està profundament dividida, conclou que la confiança de la gent sobiranista no és infinita. “L'avorriment de molts sectors independentistes aquests últims dies i setmanes ha estat evident”. “La línia que separa la dignitat del ridícul ha de tornar a posar-se a lloc. I si no és així que els ciutadans, els veritables amos del procés polític, decideixin amb el seu vot a les urnes”.

A Ladirecta, Julià de Jódar escriu que “a banda que l’eixamplament de la base social del procés no es pot fer en termes d’auxili social, sinó en clau de transformació social/ruptura amb l’Estat, com és que Junts pel Sí i la CUP no disposen d’una tàctica comunicativa per mostrar a la ciutadania el paper prepotent, obstruccionista, hipòcrita i, en definitiva, reaccionari de la resta de forces del Parlament sense excepcions? El personal ha d’entendre políticament el gran potencial transformador de l’independentisme; és clar que, per aconseguir-ho, cal fer política. I em temo que una part del bloc independentista s’estima més tirar amb bala contra la CUP que contra els seus enemics principals”. Vicent Partal creu que “malgrat els episodis poc edificants, volem encara que allò que prop de dos milions de persones vam votar el 27 de setembre acabe essent una realitat. Això, però, ho hem de fer sense comportaments frívols, amb rigor i serietat i ben conscients que totes les actuacions tenen conseqüències. O siga com fan les coses les nacions que ja són independents”.

Les metàfores s’han multiplicat. Mònica Terribas deia aquest matí que Puigdemont “va acceptar un càrrec convençut que hi transitava, la CUP li ha punxat una roda, no en té de recanvi i, de moment, no troben el gat perquè no es facin malbé les llantes". Jordi Basté s’agafa a les sèries de televisió. “Estem en estat d’entreteniment”, som més La Riera tirant a Les Teresines que House of Cards o Borgen. “Hem passat de Laberint d’ombres a Nissaga de poder. El procés inclinat; la CUP, tocada i JxS plena de blaus, camina torta. “Veurem com se’n surt l’independentisme polític, el social n’està fart”. I acaba recordant una frase d’Estanislau Figueras, president de la Primera República: “senyors estic fins els collons de tots nosaltres”. Pablo Planas (Libertad digital) s’hi rabeja: als cenacles no nacionalistes es fa broma amb la possibilitat de presentar Anna Gabriel als premis Princesa d'Astúries o proclamar-la espanyola de l'any com ho va ser Jordi Pujol al pleistocè. Entre els separatistes, per la seva banda, hi ha la sospita que és la Mata-Hari del CNI per boicotejar el procés. Està clar que la CUP ha estat més perjudicial per al procés que el Govern de Madrid. “Els antisistema són independentistes de veritat i els convergents, uns trilers que van muntar un sidral per tapar el tres per cent”.

L’editorial de l’Ara titula que Puigdemont recupera la iniciativa mentre la CUP s’esquerda. El diari considera que serà difícil refer la unitat si no hi ha una catarsi a dins de la CUP. Mentrestant, Puigdemont guanya temps que li permetrà veure els resultats del 26-J i culminar el procés de refundació de CDC. Sebastià Alzamora considera que “ens hem passat una colla de mesos bavejant que nosaltres sí que n’havíem sabut, a diferència dels espanyols”. De moment, diu, no fem altra cosa que “anar de farol amb un president tenallat per la prepotència del PP i el ressentiment dels seus mateixos socis de Govern. Endavant i enhorabona”. El Periódico escriu a l’editorial (“Sense pressupostos i sense projecte”) que la sortida de Puigdemont és lògica, però seria un error que es busqui el suport de la CUP per a la qüestió de confiança. L’error del Govern va ser una declaració que incloïa la desobediència que ara la CUP reivindica i els diputats de la majoria sabien que era impossible complir. Marçal Sintes, al mateix diari, dóna alguns consells: assumir que l’independentisme té 62 diputats i no 72; llençar a la paperera la declaració del 9-N i obrir el compàs del temps i afluixar el nus dels famosos 18 mesos.

La Vanguardia afirma que la CUP té dret a ser una formació anticapitalista, “els que potser no tenen dret a posar-se en les seves mans, amb més o menys entusiasme, són partits com CDC o ERC”. Un fet que ha costat als catalans “seriosos desperfectes”. Després de contemplar la rivalitat entre ERC i CDC, “la percepció creixent entre els ciutadans és que el procés no ha tingut mai prou suports, s’ha plantejat amb una pressa excessiva i ara ha entrat en fase crítica”. Francesc-Marc Álvaro escriu que hi ha qui diu que la CUP es trencarà. “No ho sé. El que tothom sap és que aquells a qui l’electorat català va atorgar el paper de vigilants fiables del procés han actuat com a sabotejadors”. Pilar Rahola, també a La Vanguardia, assenyala tres errors del sobiranisme: el paternalisme amb els cupaires, el desinterès per trobar aliats alternatius i que aixecar la bandera independentista implicava “ser dels nostres” sense entendre que alguns tenen un interès principal, destruir el sistema. Per cert, aquests dos articulistes se les van tenir la setmana passada. Ho explicava e-notícies: Rahola va fer un tuit preguntant-se si Francesc-Marc Álvaro “ha trigat poc a saltar del vaixell de Mas” després que aquest publiqués un article on afirma que “la nova CDC ha d'aprofitar Mas sense que el seu pes la freni”. Álvaro va tornar la piulada: “Això no va de barcos sinó d'explicar el moment”. Puntavui considera que el retorn dels pressupostos “és un entrebanc de primer nivell en el procés d'alliberament nacional”. Un entrebanc creat a casa, però que no ha de fer renunciar “a seguir en el camí iniciat i és feina dels polítics, que són en qui més de dos milions de persones han dipositat la seva confiança, trobar les fórmules per continuar el procés”.

El Mundo considera que els antisistema han certificat el viatge cap a enlloc de Convergència, ostatge de l’independentisme i amb la centralitat política perduda. Enric González, al mateix diari, afirma que el camí cap a la independència està mort, “però la mentida segueix viva [...] El cas és seguir simulant que les dificultats no són insalvables”. I conclou: ningú demanarà disculpes per haver confós un no per un sí a les eleccions del 2015. La Razón veu Catalunya instal·lada en el desgovern i Toni Bolaño, una maniobra per guanyar temps i anar a les eleccions el mes de gener amb un Junqueras que acaricia la possibilitat d’arribar al Palau. Per a Abc, Catalunya paga els errors de CDC i Salvador Sostres afirma que CDC té el que es mereix: un partit que agonitza, devorat per ERC, i un Govern sense Pressupostos. L’articulista lamenta que no tinguem la possibilitat democràtica de triar novament el president de la Generalitat. En el capítol de gracietes, una d’Oti Rodríguez: “Puigdemont agraciado con el cuponazo”.

Dies abans, la literatura sobre la situació ja era molt present als mitjans. Esmentem dues peces. Xavier Bru de Sala (El Periódico, 3 de juny) veu un president a l’ombra (Mas), un d’interí (Puigdemont) i un altre in pectore (Junqueras). Per la seva banda, Miquel Roca (La Vanguardia, 7 juny) advertia que una tossuda voluntat d’anar endavant, com sigui, “pot fer-nos oblidar que els costos de la tossuderia poden ser molt alts”.